Publicitat
Publicitat

Autodefensa democràtica

Aquest diumenge 24 de novembre els suïssos han estat convocats a un referèndum per pronunciar-se sobre la iniciativa popular 1:12. Si la majoria dels ciutadans acaben votant-hi a favor, es modificarà l'article 110 de la Constitució de manera que el sou dels alts càrrecs de les empreses no podrà ser més de dotze vegades superior al dels empleats que cobren menys. Les joventuts del Partit Socialista suís, promotores de la iniciativa, sostenen que molts executius fan un ús impropi del seu càrrec i estafen, literalment, la societat quan s'atorguen sous que arriben a multiplicar per cent els de la resta de treballadors.

No cal dir que l'oposició a la iniciativa és forta. La major part dels partits polítics helvètics s'hi han oposat adduint que la modificació constitucional foragitaria moltes empreses del país, que baixarien els ingressos fiscals i que es tracta d'una ingerència il·legítima de l'Estat en l'activitat comercial i industrial. Cal suposar que els aproximadament 4.400 directius que veurien alterat radicalment el seu estil de vida si guanyés el sí també tenen motius, interessats esclar, per oposar-se a la iniciativa popular.

Una mirada a la Constitució suïssa demostra que gran part dels seus articles han estat modificats o introduïts mitjançant iniciatives i/o votacions populars. A més de la democràcia representativa que comparteixen amb la resta de països europeus, els suïssos disposen de mecanismes participatius: són cridats periòdicament a les urnes per decidir sobre un munt d'assumptes de tota mena. Per dir-ho en els termes que darrerament s'han fet usuals a casa nostra, els suïssos i les suïsses tenen el dret a decidir i l'exerceixen. Per exemple, fa uns anys van decidir que no es podien construir minarets al territori de la confederació, la qual cosa demostra que l'exercici habitual dels drets polítics no implica necessàriament que el poble sigui menys procliu a ser seduït pel populisme i la xenofòbia.

Els promotors de la iniciativa popular 1:12 conclouen la presentació dels seus motius amb els següents mots: "Tenim clar que és el poble qui fa les regles del joc. En la nostra democràcia tots nosaltres decidim, i no només uns quants alts càrrecs". Els referèndums vinculants serveixen, doncs, perquè el poble decideixi com s'ha de regular la vida en comú, a partir de l'aplicació del principi de la majoria. Esclar que no es pot votar qualsevol cosa i que les iniciatives populars han de passar un filtre legal que garanteixi que la mesura per la qual es vota no vagi en detriment dels drets constitucionalment reconeguts. Però un cop passat aquest filtre, la majoria del poble esdevé legisladora sense els obstacles de les oligarquies ni de les elits econòmiques i polítiques.

Amb la 1:12, els suïssos aniran a les urnes per decidir si volen mantenir certa igualtat entre tots els ciutadans, si estan a favor d'un repartiment just dels beneficis empresarials. No s'acaben aquí les reivindicacions igualitaristes, sinó que el 2014 està previst un referèndum que proposa la introducció de la renda bàsica mensual per a tots els ciutadans. Es tracta de mesures democràtiques en defensa de la mateixa democràcia, car perquè el poble es pugui governar a si mateix cal que tothom tingui una existència digna que li permeti de participar en la vida pública. Sense igualtat, no hi ha llibertats, ni individuals ni polítiques. La democràcia popular s'autodefensa mitjançant una regulació que exclogui les grans diferències econòmiques, de manera que ningú no es vegi obligat a vendre la seva força de treball, que cadascú es pugui governar a si mateix i que, per extensió, el poble disposi del poder.

Els poders fàctics no comparteixen aquestes alegries populars, no cal dir-ho. Els efectes de l'eventual aprovació de la 1:12 són imprevisibles, tot i que probablement menors del que anuncien les veus més catastrofistes que pretenen condicionar el vot amb l'argument de la por. Siguin quins siguin els resultats, la iniciativa resulta simptomàtica del rebuig popular a la tendència dels nostres temps -de la qual no se salven ni els països més pròspers i igualitaris-: la riquesa de molt poques persones és directament proporcional a l'empobriment de moltes. Hi ha motius per indignar-se. Alguns tenen la sort de poder canalitzar aquesta indignació mitjançant la democràcia. La resta han de recórrer a estris més pedestres, com una sandàlia, l'insult, l'amenaça o el ressentiment.