Misc 12/09/2014

Llei i herba

i
Daniel Gamper
3 min
Llei i herba

Aquest estiu hem sabut que a Barcelona hi ha més d’un centenar de clubs cannàbics. Les notícies que ens n’informaven, com l’article de Núria Martínez a l’ARA del 26 d’agost, han coincidit amb el debat públic sobre el model de turisme que convenia a la ciutat, que sembla que s’està guanyant la fama de ser l’Amsterdam del sud d’Europa. Les rutes turístiques inclouen també la possibilitat de fumar herba de manera més o menys legal en locals destinats a aquests afers. D’aquesta manera hem afegit un altre motiu, a més del sol, la platja i la cervesa barata, als que ja tenien els nostres conciutadans europeus per venir-hi a divertir-se i a fer festa.

Caldrà veure si Barcelona encara està en condicions de triar el tipus de visitant que vol. Sembla més aviat que és la indústria turística, desvinculada del poder polític i de la voluntat dels ciutadans, la que fa i desfà, la que elegeix quins indrets convé explotar i com cal fer-ho. Conservem l’esperança, però, que la instructiva mobilització de les associacions de veïns serveixi per aturar els seus previsibles estralls.

Però no és de turisme que vull parlar aquí, sinó de la pertinença o no de legislar els clubs cannàbics. Avui qualsevol persona desitjosa de fumar-se un porro no cal que acudeixi a camells que no li garanteixen la qualitat del producte, sinó que pot associar-se amb altres conciutadans per consumir drogues tranquil·lament. Aquestes associacions disposen de les dades dels seus membres, els quals han d’informar sobre la quantitat de marihuana que desitgen fumar mensualment, de manera que hi hagi una correspondència entre l’herba que es cultiva i la que es posa a disposició dels socis.

Les sancions que han rebut aquests locals darrerament no són per les substàncies que s’hi consumeixen, sinó que s’han centrat en l’existència o no de sortides de fums en els locals o en delictes fiscals dels administradors. Això demostra que les institucions locals han decidit no legislar específicament aquests afers, i aplicar una política de tolerància amb les associacions de fumadors d’herba.

Aquest capteniment institucional contrasta amb el que trobem en altres països del nostre entorn, com Itàlia, on la possessió i el consum d’estupefaents derivats del cànnabis, així com el cultiu de plantes per a consum propi, són sancionats amb duresa. La tolerància que la ciutat de Barcelona i les seves autoritats han mostrat amb els clubs de consumidors de drogues recorda les cases de tolerància de temps pretèrits (i encara ben presents) on es recloïa la prostitució. Aplicar un règim de tolerància vol dir que malgrat que algunes de les coses que succeeixen a la nostra ciutat no ens plauen, no és imprescindible prohibir-les, sinó que és millor permetre-les, consentir-les, conviure-hi, perquè són al cap i a la fi el resultat de la lliure interacció ciutadana.

El cas de la prostitució resulta molt més complex, ja que habitualment les dones que l’exerceixen no ho fan de manera voluntària. Aplicar-hi una visió només liberal resultaria cínic. En canvi, els ciutadans que es dosifiquen diàriament o setmanalment uns pocs grams de marihuana no sembla que facin mal a ningú, i per tant no hi ha motiu per obstaculitzar-los l’accés a les substàncies.

Hi ha, tanmateix, dues sospites que convé mencionar. D’una banda, l’eventualitat que aquestes associacions no siguin altra cosa que canals a través dels quals la criminalitat organitzada col·loqui el seu negoci. De l’altra, que les institucions de l’Estat permeten el consum d’aquests estupefaents justament perquè, com deia Baudelaire, no inciten a l’acció, clouen l’individu en si mateix, el fan apàtic, habitant d’un paradís artificial, i per tant desactiven les seves ganes de protestar i d’organitzar-se políticament. En definitiva, el potencial alienador dels porros consumits quotidianament és un motiu per permetre’n la lliure circulació en temps turbulents. Prou que es fa amb els ansiolítics, presents a tort i a dret!

Fetes aquestes puntualitzacions, no deixa de ser una bona notícia que els ciutadans s’hagin associat per fer el que els ve de gust sense molestar ningú. Les institucions no n’han de fer res de com decidim passar el nostre temps lliure, quines substàncies introduïm en el nostre reg sanguini, ni quin és el Déu al qual preguem o maleïm. Un veritable règim de tolerància recíproca evita les inevitables i indesitjables intromissions de la llei en afers que només ens competeixen als ciutadans.

No es tracta de defensar aquí les bondats generals del llibertarisme, el qual pot acabar abandonant els ciutadans en mans de l’especulació financera i de l’explotació. Sí que hi ha àmbits, però, en què l’abstinència legislativa pot enfortir els vincles entre ciutadans que s’associen encara que només sigui per fer volar coloms psicotròpics amb finalitats recreatives.

stats