Publicitat
Publicitat

ESPORT

Boca-River, a vida o mort

Buenos Aires es paralitza cada cop que es juga el ‘superclásico’, el partit de futbol que enfronta el River Plate i el Boca juniors. Ricardo Darín té clar quins gols ha de celebrar: ell és del River

Per què no fer-se les coses fàcils. Blanc o negre. Sí o no. Dreta o esquerra. Mar o muntanya. Plató o Aristòtil. Sol o pluja. La bossa o la vida. 'Star Wars' o 'Star Trek'. Israel o Palestina. Messi o Ronaldo. Cafè o te. Apple o Windows. Wagner o Verdi. Amb gluten o sense. Pit o cuixa. Boca o River. River o Boca. A vida o mort.

Una vida necessita punts fixos. El principi de no contradicció imposa la seva senzillesa. És reconfortant saber que hi ha coses que són impossibles: no podem dir l’ésser i el no ésser alhora. Som morts o vius. Només els fantasmes transiten en l’interregne.

Tot això, perquè pensar és cansat i complicat. Les afiliacions ens estalvien el pensament. No cal tornar a decidir. Ja sabem qui som, què defensem, quines coses sense importància configuren la nostra personalitat. Si et decideixes per un, no pots triar l’altre. Les coses no poden ser i no ser simultàniament. La relació d’indeterminació de Heisenberg no serveix per donar-nos forma com a individus: som el que hem triat i no podem triar-ho tot. De vegades, però, plou i fa sol, i exploten els extrems que s’exclouen. Quan es pon el sol no és dia ni nit. La personalitat trontolla. No sabem on som i no ens calmem de nou fins que les clares oposicions tornen a dominar la vida: és de nit, dorm, ja pots descansar.

Optem per la simplicitat. Un punt fix que no belluga en un món on tot flueix. Un equip per sempre, que esdevé una fidelitat poc raonable però força racional. Ens dóna un sentit d’orientació, com quan passeges pel teu barri i saps quins són els teus bars, on no entraries mai de la vida, a quines portes cal picar perquè t’acullin els amics, quins veïns somriuen i quins passen com espectres per la teva vida.

Milan-Inter. Liverpool-Everton. Betis-Sevilla. El derbi ciutadà clarifica les coses. I el més bèstia de tots: Boca-River; River-Boca. 'Xeneizes' contra 'millonarios'. 'Bosteros' contra 'gallinas'. El 'superclásico' de Buenos Aires, la ciutat amb un bon grapat de guanyadors de la Libertadores i de la Intercontinental: San Lorenzo, Vélez, Racing, Independiente, Argentinos Juniors. Però el destí ha volgut que el Boca-River sigui la rivalitat màxima. El món s’atura quan la ratlla groga horitzontal i la vermella diagonal trepitgen la gespa. Poca broma. Més d’un i més de dos han mort durant la batalla. Alguns es moren de vergonya l’endemà a l’oficina, d’altres amb la mà al cor que explota d’emoció al sofà de casa, i encara d’altres en les batalles campals entre les aficions que malauradament encara sovintegen a l’Argentina.

Adherits ja de petits a un dels extrem de la dicotomia. El geni rinxolat de la nostra infantesa jugava amb els 'xeneizes'. Aquell dia, sense saber-ho, ens hi vinculem per sempre més, i així quan mirem el partit prenem partit. És gratis i entretingut saber que si marquen els que has triat exultaràs sentint-te un idiota, però un idiota connectat a milers i milers d’idiotes que exulten per una afició compartida. Afiliacions secundàries, amistats llunyanes, la possibilitat de participar en una confrontació aliena. Una conversa imaginària transatlàntica per passar la vida i esperar la mort que un dia arribarà i que tal vegada ens trobarà pensant en aquestes coses sense importància.

Fa dinou anys, una visita a la Bombonera. L’estadi és buit, però és com si ressonessin els càntics ensordidors de cada cap de setmana. Boca, Boquita, l’únic equip del món que es refereix a si mateix amb diminutiu, com ens recorda l’Hipaucha Serenelli, el contrabaixista més 'bostero' de Barcelona. Unes grades que amenacen de caure sobre la gespa, governades per la fèrria disciplina de les 'barras bravas'. Joves borratxos i drogats pel gregarisme de la violència. Tothom a cantar, tothom a saltar, tothom a cridar, tothom a patir, i qui no s’hi apunta és expulsat, colpejat, reduït.

De la guerra no en sabem res, tret de la lluita quotidiana per no llevar-nos la vida envoltats com estem de tanta ignomínia. El derbi ciutadà és el simulacre esportiu de la confrontació bèl·lica. La grandesa de la nostra victòria depèn de la grandesa del rival. Els del Boca van riure molt el dia que el River va baixar a Segona, però l’endemà desitjaven que tornessin a Primera, amb l’oprobi del descens i ganes de revenja.

I és que no triem l’equip, és ell qui ens tria. Ell i l’arbitri, o la família que no ens deixa alternativa, perquè formar-ne part és acceptar un llegat fet de coses banals, com els canelons de la iaia, els puros del pare a tribuna, els pòsters a l’habitació del germà, o els silencis de l’avi que no pot veure el partit i volta pel carrer solitari mentre tothom està enganxat al transistor. Som triats i quan els dos titans lluiten ens inclinem per uns colors com si en aquesta tria estigués en joc la nostra autoestima. És tan ridícul com transcendent. Totes les coses importants que ens passen són ridícules i vulgars, però no per això deixen de ser importants, perquè ens passen a nosaltres.

Dia de partit: onze contra onze a la gespa, ratlles horitzontals contra ratlles diagonals provant de dominar la inestable esfera. Milions d’experiències personals lligades a una competició de noranta minuts que es clou, en el millor dels casos, amb la intranscendent alegria que guanyin els teus i, sobretot, que perdin els altres.