Publicitat
Publicitat

Una llei al servei de la ideologia

L'avortament suposa un dilema ètic. Les dones que volen interrompre el seu embaràs no desitjat prenen una decisió que no és banal. El que caracteritza els dilemes ètics o les decisions tràgiques és que no es poden satisfer tots els béns que hi ha en joc. Si una dona vol exercir el seu dret a decidir sobre el seu cos i sobre com vol que sigui la seva vida, i si aquesta decisió suposa la interrupció d'un embaràs, aleshores el dret a la vida del nasciturus no es pot realitzar. Si, en canvi, cal garantir absolutament la vida dels concebuts, això anirà en detriment del dret de la dona a decidir sobre el seu futur. No es poden protegir tots els béns afectats.

Aquí, però, estem suposant que existeixen aquests drets. Actualment, tots dos estan reconeguts en el nostre sistema legal: la llei aprovada el març del 2010 pel govern de Rodríguez Zapatero tutela el dret de la dona a decidir sobre el seu embaràs, i alhora no es considera que l'ésser concebut sigui perfectament prescindible. Tanmateix, la vigent regulació de l'avortament, quan encara no s'ha aprovat la nova llei, atorga un lloc preferencial a la "llibertat de tenir fills i de decidir quan tenir-los" (llei orgànica 2/2010). La dona, doncs, pot avortar si s'acull als terminis convencionals establerts per la llei, és a dir, abans de la viabilitat del fetus.

Com és sabut, l'avantprojecte de llei presentat pel ministre Gallardón el 20 de desembre passat modifica d'arrel aquest plantejament. El ministre va subratllar durant la seva compareixença que aquesta llei persegueix l'interès de la dona, i en el text es troben referències a l'autonomia i la llibertat de la dona. En la tradició orwelliana, pròpia de la democràcia de masses en què els conceptes són manipulats per significar el que més convé als poderosos, la llei es presenta com a garantia del "major grau de llibertat de la dona en el moment de l'adopció d'una decisió tan greu". Vejam què vol dir el legislador amb "el major grau de llibertat".

Amb la nova llei, que substitueix els terminis pels supòsits, la dona amb un embaràs no desitjat és lluny de sentir-se lliure de decidir. Què ha de fer? Haurà d'adreçar-se a un professional de la salut i comentar-li la seva situació, però no li servirà de res sostenir que no vol dur a terme la gestació, ja que la seva voluntat no és rellevant. Només si pot acreditar una patologia o, més aviat, si els professionals acrediten l'existència d'una patologia, només aleshores podrà interrompre el seu embaràs. El legislador diu que d'aquesta manera s'até a la jurisprudència del Tribunal Constitucional que invita a ponderar els diversos drets en joc. Però no és el cas, ja que no hi ha ponderació entre dos drets, el dret a la vida i el dret a decidir, sinó només la submissió de les dones a criteris científics relatius a la seva salut física i psíquica.

La llei del 2010 sobre l'avortament es presentava com una adequació als valors presents en la societat: la importància de l'autonomia de les dones. L'actual avantprojecte, en canvi, malgrat que es vanta de promoure aquesta autonomia, en realitat la restringeix en nom de la tutela del nasciturus. Els suposats liberals del PP intercanvien llibertat amb paternalisme d'estat, autonomia amb patriarcat.

Si bé l'avortament és una qüestió amb implicacions morals que, com a tal, és important que sigui decidida pel conjunt de la societat, no és forassenyat exigir que la deliberació del procés legislatiu sigui liderada per les dones, que hi juguin un paper central. En lloc de donar la veu a les persones directament afectades per aquesta legislació, en concret les dones, i més en concret encara aquelles en situació precària, el legislador ha seguit patrons doctrinals catòlics, tal com són interpretats per la contrareformista i preconciliar Conferència Episcopal Espanyola.

Les majories absolutes produeixen monstres legislatius. Els ciutadans espanyols en tenim bona constància. El PP ha dissenyat una llei sense pensar en cap mena d'acord amb la resta de forces parlamentàries, com ha fet amb l'educació. Lleis que neixen amb data de caducitat. Des de la transició democràtica els governs han posat sovint el BOE i el DOGC al servei dels partits, del poder financer, d'ideologies particulars. L'actual avantprojecte de llei sobre la interrupció (no voluntària) de l'embaràs segueix aquesta lamentable tendència, amb el greuge afegit d'incrementar les dificultats per a les dones d'esdevenir mestresses de la seva existència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT