Misc 11/10/2014

Un silenci molt eloqüent

i
Daniel Gamper
4 min

Una dona dreta llegint un llibre al mig de la plaça. Al seu costat, a uns tres metres, una altra dona, i encara una altra més enllà, i també algun home. Són joves i vells i no diuen res. N’hi ha molts, uns quants centenars, ben bé. Arriben, s’aturen al mig de la plaça, i marxen en silenci al cap d’una estona. Una forma innovadora de manifestació efectivament pacífica però alhora inquietant iniciada pel grup Veilleurs Debout, que s’oposava a la llei sobre el matrimoni homosexual recentment aprovada a França.

El 5 d’octubre passat als carrers de Nàpols, Milà i altres ciutats es van donar a conèixer els imitadors italians d’aquests sentinelles. Amb la seva silenciosa i estranyament intimidant aparició pública, visualment molt efectiva i ben dissenyada per ser captada per les televisions, protestaven contra la llei sobre les unions civils que el govern de Renzi anuncia com a imminent, i que ha d’incloure també les parelles LGBT.

La mateixa setmana, Ferragutcasas des de Washington informava que aviat en 30 dels 50 estats americans el matrimoni homosexual serà legal, segons una recent decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units. Va ser la sentència redactada pel jutge Kennedy l’estiu del 2013 la que va marcar la tendència que ha conduït al reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe a gran part del país.

La llei, referendada pels tribunals, pot servir i efectivament serveix per evitar discriminacions i modificar la imatge social de minories habitualment menystingudes. Allà on encara no hi ha un reconeixement legal de les parelles gais, la reprovació social obstaculitza a moltes persones que gaudeixin d’una vida afectiva en llibertat. El cas d’Itàlia n’és una bona mostra, ja que allà l’antidiscriminació per llei és encara a les beceroles. No és estrany, doncs, que molts italians triïn de viure a Barcelona, on el respecte de la diferència ha esdevingut alguna cosa més que mera tolerància.

La normalització requereix iniciatives legislatives extraordinàries que alteren la lògica habitual de la llei, que deixa de ser cega davant les diferències, identifica els més vulnerables i els fa objecte d’una protecció extra. Ja ho va fer el govern de Rodríguez Zapatero amb la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, que en alguns casos situa els homes en una situació més desprotegida que les dones davant l’abús de la llei. I ho ha fet fa uns dies el Parlament de Catalunya amb la proposició de llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per a l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. (Observo que el corrector del processador de textos subratlla aquests mots, i penso que d’aquí uns anys aquestes lleis hauran contribuït a introduir-los en els diccionaris. Els usos i la norma lingüístics es compenetren. La norma està pensada per esdevenir supèrflua amb el pas del temps i ser substituïda pels costums, o sigui, la moral.)

Malgrat que en aquesta llei es troben qüestions jurídicament discutibles com la inversió de la càrrega de la prova en casos de discriminació, el cert és que el procés legislatiu no ha estat gens controvertit. S’han alçat unes quantes veus procedents del món catòlic, lamentant que la llei no sigui genèrica, que no cobreixi les diverses formes de discriminació i en privilegiï només una. Addueixen també que aquesta llei comporta una greu intromissió en la vida privada de les persones. És destacable, com assenyala Finkielkraut en el seu darrer llibre, que, a l’hora de participar en la deliberació pública, la religió es refugiï en els principis del liberalisme que tant havia detestat, i es faci defensora de la laïcitat.

La poca intensitat del debat públic sobre aquesta llei obeeix en part al fet que els focus d’atenció estan posats en l’anomenat procés. Una altra part del silenci s’ha d’atribuir a la mordassa social que de vegades imposa el pensament políticament correcte. Alguns sostindran que això és una forma de censura social. Qui diu això hauria de ser capaç de demostrar que hi ha determinats insults o formes de menyspreu que mereixen de ser expressats en públic. Li correspon a ell de justificar la llibertat d’ofendre i discriminar. Vet aquí que de nou invertim la càrrega de la prova.

El jutge Grande-Marlaska va dir que la llei espanyola està més avançada en drets dels homosexuals que la realitat social. La llei corre més que nosaltres perquè vol bandejar injustícies massa arrelades. Potser de tot plegat no en sorgirà una societat més igualitària, qui sap. Sí que podem estar segurs, però, que qui senti el desig de discriminar sabrà els motius pels quals no ha de fer-ho.

Com també els saben els sentinelles drets. I per això callen. Protesten en silenci perquè saben que si parlessin només s’entendrien entre ells, perquè saben que les raons que adduirien no poden entrar al Parlament. Callen perquè són conscients que amb dogmes innegociables i principis de dret natural no es pot participar en el debat legislatiu. Potser ells hauran de ser més tolerants, viure més incòmodes. Però també és incòmode haver de tolerar el silenci de qui no té raons.

stats