Recordo que als anys vuitanta va aparèixer una col·lecció de llibres amb el nom Barcelona, cap a on vas? Els llibres, converses al voltant de la ciutat i el seu futur, plantejaven els problemes que arrossegava una ciutat en crisi d’autoestima i les possibles vies per trobar el calze de plata, problemes que, trenta anys més tard, segueixen en part vigents a pesar de les llums i les ombres d’uns Jocs Olímpics que van situar Barcelona al món i li van donar una pàtina de modernitat molt valorada des d’un punt de vista estètic.
Barcelona és una ciutat de moda i les modes tenen el perill de patir les imperfeccions de la roba prêt-à-porter si no està ben cosida. La necessitat imperiosa que viu Barcelona per sobreviure en un món saturat d’urbs en oferta ha fet que la capital catalana hagi elegit el fàcil camí del turisme low cost com a via ràpida per presentar números verds a final del curs polític. Una ciutat d’Instagram, que deixa el turista extasiat davant de boniques postals, però que, com una belle noiseuse, deixa saturats uns barcelonins cansats que Gaudí, el Barça, la Rambla de les Flors i la cuina siguin les úniques cartes d’un joc de mans marcat. Poca cosa per a una ciutat que vol convertir-se en una de les capitals capdavanteres del sud d’Europa.
Totes les ciutats tenen carències estructurals i existencials, i Barcelona pateix de cert raquitisme cultural en contrast amb els opulents aparadors del passeig de Gràcia. Aquesta manca d’una oferta que faci de Barcelona un referent cultural a nivell mundial és difícil de solucionar amb diners controlats per mentalitats poc descentralitzades, però impossible de resoldre sense una capitalitat de veritat, pal de paller d’un país amb capacitat de decisió, no sotmès a les vel·leïtats cortesanes del govern espanyol. D’acord que els creadors són el motor de la cultura, però sense un poder polític i econòmic real i no supeditat, Barcelona està condemnada a interpretar un rol principal en una pel·lícula de baix pressupost.
Aquesta situació complexa ha fet que molts nostàlgics aprofitin la situació per definir Barcelona com una ciutat provinciana. Nostàlgics que confonen cosmopolitisme amb l’idioma en què s’expressa la cultura, mostrant un baixíssim concepte dels creadors. Aquests nostàlgics solen ser els fills cultivats d’una burgesia que va ser amable amb el franquisme, que va acceptar la llengua catalana com a curiositat simpàtica, gairebé arqueològica, però que ha acabat confonent l’idioma amb cosmopolitisme quan s’ha vist apartada d’un poder metropolità del qual es creia amo i senyor. Una ciutat no és més o menys rellevant per l’idioma que parla. Barcelona és o serà més o menys cosmopolita pels desitjos dels ciutadans que la conformen, parlin català o castellà, anglès o aranès, francès o LAPAO, i la qualitat dels desitjos està intrínsecament relacionada amb la voluntat dels polítics de servir la gent.
No cal ser una megalòpoli per ser cosmopolita. I de cap manera hem de perdre el orígens per tenir una identitat universal. Ans al contrari. Barcelona, un exemple fantàstic d’integració, mestissatge, capacitat d’absorció i d’eclosió inventiva, és una ciutat en perill de veure emmagatzemades aquestes ànsies expansives si no aprofita el context polític que viu actualment. Falten inversions, el joc brut que fa el govern central a favor de Madrid és insultant, i falta visió d’Estat per part d’uns polítics que mai han governat més enllà d’una autonomia cada cop més aprimada.
Malgrat els mals endèmics d’Espanya i de Catalunya, tot és possible, amb un 9-N a l’horitzó que té més de paradoxa que de paradigma. Per sort, des de la sentència de l’Estatut, Barcelona ha aconseguit convertir-se en la proa d’un moviment polític que ha unit ciutats, viles i pobles d’un territori, sense grans malfiances centralistes. Pel seu pes específic, Barcelona ha d’assumir aquest lideratge sense complexos.
No és una tragèdia preguntar-se cada cert temps “Barcelona cap a on vas?”, si hi ha respostes eficaces. Qui imagini una Barcelona de futur, capital d’una suposada Catalunya independent, lliure de pecats i sense carències estructurals i existencials, s’enganya. Els dubtes constants formen part dels ciclotímics, i Barcelona, la capital del seny i de la rauxa, és profundament ciclotímica. Una qualitat que pot portar a la depressió si no es canalitza en la direcció adequada.
