20/04/2012

L'argument de la Casa Blanca

4 min

Des de fa un temps sóc crític amb els pressupostos de Barack Obama. He sostingut que, si d'una banda m'agrada que Obama hagi mantingut la despesa en matèries com ara la recerca científica i els programes de protecció dels més vulnerables, no em sembla que faci prou per evitar una crisi de deute.

He fonamentat aquesta afirmació en certs fets. El pressupost d'Obama per al 2013 afegirà uns 6 bilions de dòlars al deute nacional durant els pròxims 10 anys. El 2022 els nord-americans gastaran 915.000 milions només per pagar els interessos del deute, una xifra molt superior a tot el pressupost de defensa d'enguany.

Si anem més enllà, la situació encara és pitjor. Segons el comitè per a un pressupost federal responsable, cap al 2050 els pressupostos del congressista Paul Ryan retallarien el deute públic total fins a un 10% de PIB. La llei actual situaria el deute en un 42% del PIB. Amb els pressupostos d'Obama, el deute es dispararia fins al 124% del PIB.

Algunes persones que ocupen càrrecs molt alts a l'administració creuen que aquesta mena de crítiques estan equivocades i subestimen molt el seu rigor fiscal. M'ha semblat convenient proporcionar un resum dels seus arguments en aquest article.

Primer, els seus objectius. Afirmen que és un disbarat intentar solucionar el problema del deute aplicant una panacea que ho resolgui tot. És més intel·ligent estabilitzar el deute i alhora tenir en compte altres necessitats, com ara la de protegir els més vulnerables i invertir en coses que estimulin el creixement i la mobilitat.

Sostenen també que els pressupostos del president per al 2013 són un pas cap a l'estabilitat fiscal que, a més, prepararan el terreny per fer grans progressos en aquesta direcció durant els pròxims anys. Calculen que el seus pressupostos produiran un estalvi pressupostari de 5 bilions de dòlars durant els pròxims deu anys. Els ingressos augmentaran en 1,5 bilions de dòlars per la pujada d'impostos a les rendes superiors a 250.000 dòlars anuals.

També hi haurà una gran varietat de retallades de despesa. Això inclou la retallada d'1,7 bilions que va acordar l'administració, durant l'estiu, en els pactes pressupostaris amb els republicans, i alguns més (incloent-hi l'efectista retallada de 617.000 milions pel fet de no continuar les guerres de l'Afganistan i l'Iraq durant deu anys més).

A més, el president és moderat en el terreny de la despesa interior. La Casa Blanca ha preparat un seguit de diagrames per il·lustrar la disciplina fiscal de l'administració. El més interessant feia referència a la despesa discrecional interna, que és la despesa en matèries com ara l'educació, el benestar i l'assistència social. Des del 1962, la despesa interior ha oscil·lat al voltant del 3,3% del PIB. Els anys de més despesa (els de Jimmy Carter), va pujar fins al 4,4%. En anys de poca despesa (els de Ronald Reagan i el segon mandat de Bill Clinton), va caure fins al 2,9% del PIB.

Durant la presidència d'Obama, la despesa interior va arribar a ser del 4% del PIB. Però segons els pressupostos d'Obama, durant els pròxims 10 anys aquesta despesa cauria fins al 2,2%, molt més baixa del que va aconseguir Reagan. Amb el pressupost de Ryan, per cert, aquesta despesa cauria fins a l'1,8%, xifra que sembla brutalment baixa a l'administració Obama.

Aquests alts càrrecs afegeixen que l'administració ha fet progressos modestos però importants per controlar la despesa del Medicare (assegurança sanitària pública per assistir els més grans de 65 anys), el factor principal del deute. Els pressupostos augmenten les primes del Medicare a alguns jubilats amb rendes altes i augmenten la franquícia de l'assegurança en alguns casos. Des de la Casa Blanca diuen que han rebut moltes crítiques de l'esquerra per posar sobre la taula algunes reformes estructurals del Medicare: retallar algunes prestacions, augmentar l'edat mínima dels beneficiaris i modificar els ajustos vinculats al cost de la vida. Assenyalen que cap governant republicà no ha fet mai una reforma tan valenta.

En general, segons afirmen, els pressupostos del president estabilitzen el deute de manera força real i lliure de propaganda. El dèficit anual federal, que ara com ara és aproximadament del 8%, cauria fins al 3% entre el 2015 i el 2022.

El total del deute federal avui és aproximadament del 74% del PIB. Amb el pla Obama, augmentarà fins al 78,4% del PIB per al 2014 i s'estabilitzarà en el 76,5% si fa no fa entre el 2018 i el 2022. Bàsicament, segons diuen aquests representants de l'administració, estem preveient un període d'estabilitat que ha de calmar els mercats del crèdit i donar-nos temps per fer més ajustos. Això, conclouen, és prudència responsable.

No exposaré ara les meves opinions globals sobre tot això. Només diré que les meves converses reafirmen la meva convicció que Obama és un liberal pragmàtic (a Europa en dirien un progressista pragmàtic) que es preocupa per la sostenibilitat fiscal, que s'ha volgut comprometre en aquest sentit, però que no ha ofert res que s'apropi a un programa suficient per evitar una crisi de deute.

Però tenim una campanya al davant. Si el president està compromès de veritat amb una estratègia per promoure progressivament l'estabilitat fiscal -com ho estava Bill Clinton-, ho convertirà en el centre de la seva campanya. Guanyarà un mandat. El guanyarà amb els independents que volen disciplina fiscal però senten preocupació per la manera d'arribar-hi que proposen els republicans. Si no té una passió per l'estabilitat fiscal, basarà la campanya en temes secundaris i intentarà guanyar espantant tothom amb l'oponent.

Ja ho veurem.

stats