06/01/2012

Treballadors del món, uniu-vos!

4 min

The New York TimesEl Partit Republicà és el partit de la classe treballadora de raça blanca. Aquest grup de població, el dels blancs amb estudis de secundària acabats i potser amb alguns estudis universitaris, és encara el sector més nombrós de l'electorat. Un sector aclaparadorament favorable als republicans.

És un grup divers, evidentment; però els seus membres, en general, comparteixen certes creences i experiències. L'economia ha marxat lluny d'ells. L'aspecte ètic del país s'allunya d'ells. Tenen la impressió que el país ha perdut el nord: el matrimoni està en crisi, l'ètica del treball està cada dia més erosionada, el nivell de vida perilla, les elits han fracassat, els mitjans de comunicació propaguen missatges que dificulten la tasca de pujar els fills com cal. Afronten grans desafiaments, i ho han de fer sols.

Els republicans s'enduen els seus vots, però no han fet gaire per respondre a les seves necessitats. Les grans figures del partit solen ser gent reclutada a la universitat per les organitzacions juvenils del partit, que tenen una visió del món més individualista -fins i tot radicalment i heroicament individualista, a la manera dels personatges d'Ayn Rand- que la majoria dels membres de la classe treballadora. La majoria dels candidats republicans a la presidència, des de George H.W. Bush a John McCain o Mitt Romney, sorgeixen d'un conjunt completament diferent d'experiències vitals.

De tant en tant apareix un candidat, com Tim Pawlenty, que va créixer en el si de la classe treballadora, però aleshores és absorbit pels assessors, els donants i els professionals del partit, i acaba sonant al mateix que qualsevol altre republicà. Altres vegades pot sortir un candidat que toca la fibra de la classe treballadora, Pat Buchanan, Mike Huckabee o Sarah Palin; però, fins ara, aquests candidats han fracassat i han quedat colgats sota una allau de publicitat negativa i una cobertura atroç.

Aquest any, Romney està mirant d'establir un cert lligam emocional amb la classe treballadora tot emprenent una campanya hiperpatriòtica: sóc fill d'un milionari amb una religió que us fa sentir incòmodes, però estimo aquest país igual que l'estimeu vosaltres. Sembla que l'estratègia ha estat un èxit només parcial.

Parlem ara de Rick Santorum. Santorum és el nét d'un miner de carbó i fill d'un immigrant italià. Durant anys, va representar les ciutats siderúrgiques de l'oest de Pennsilvània. Durant tot l'any passat va ser maltractat pels mitjans de comunicació, mentre treballava de manera implacable i recorria més de tres-centes setanta ciutats en una camioneta. Als mítings explica amb fervor la història del seu treball infatigable i del menyspreu de les elits.

La seva visió del món no és individualista. El seu llibre It takes a family [Cal una família] estava imbuït de l'esperit del sector conservador de l'ensenyament social catòlic. Era un atac al conservadorisme de l'estil Barry Goldwater a favor d'un conservadorisme que posava l'accent en la solidaritat social i familiar. Com a congressista, Santorum estava al capdavant de gairebé totes les propostes legislatives serioses per lluitar contra la pobresa. En campanya proclama: "L'esquerra té una religió, també. El que passa és que no es basa en la Bíblia. Es basa en el mateix individu".

Santorum no té una visió del món secular. No es tracta només d'anar a l'església i d'educar els fills a casa, en lloc de dur-los a l'escola. Quan el seu fill Gabriel va morir durant el part, ell i la seva dona, infermera de nadons, van passar la nit al llit de l'hospital amb el cos i després el van portar a casa, van pregar per ell i el van rebre a la família, amb els altres fills. Aquesta història semblarà del tot esgarrifosa a la gent d'esperit secular, però alhora semblarà edificant a molts dels més devots.

No és pas un representant del sector de les finances o de les grans empreses del partit. Santorum, sens dubte, vol reduir la despesa pública (potser encara amb més força que el congressista Paul Ryan). Sens dubte vol una reforma tributària. Però surt del seu paper quan en els seus discursos busca raons amb els de l'escola econòmica de l'oferta (escola contraposada a la keynesiana). Vilipendia els rescats de Wall Street. Els seus raonaments econòmics prenen forma de raonaments sobre valors: si voleu promoure la competitivitat a llarg termini, cal reforçar la família. Si les empreses volen treballadors productius, aquests treballadors han de viure en una societat sana.

És difícil saber com cotitza la seva campanya després de l'embranzida que ha experimentat a Iowa. Actualment és un candidat feliç i eficaç en campanya, però en el passat s'ha caracteritzat per certa rigidesa i obstinació. Es va mostrar molt ressentit per la injusta cobertura mediàtica. Com va dir una vegada a un periodista el seu aliat en la lluita contra la sida, Bono, sembla que Santorum tingui una mena de síndrome de Tourette que li fa dir les coses més impopulars imaginables.

Però sospito que en la següent fase de campanya, després d'Iowa, les coses li aniran millor del que es pensa la majoria de la gent -abans de quedar colgat sota una onada de diners i de publicitat negativa-. I crec que representa la sensibilitat i el punt de vista que el sistema polític està sufocant. Potser algun dia, si es presenta sota una forma menys rígida i ideològica, aquesta experiència vital de la classe treballadora trobarà un paladí.

Si preneu un candidat de la classe treballadora de la dreta com Santorum, un candidat de la classe treballadora de l'esquerra com el senador Sherrod Brown d'Ohio, i trobeu un cert nombre de punts en comú, podeu guanyar les eleccions de manera abassegadora. El país no vol que les eleccions siguin una contesa entre llicenciats en dret per Harvard.

stats