12/05/2012

La revolució estructural

4 min

Quan cadascú pren posicions diferents en un debat, vol dir que el país està dividit. Quan cadascú emprèn un debat diferent, aleshores el país està dividit de debò. Això és el que passa en matèria de política econòmica.

Molta gent d'esquerres manté un debat unilateral sobre què s'ha de fer davant d'una davallada econòmica cíclica. L'argument principal d'aquests ciclicalistes és que l'economia actualment funciona molt per sota de la seva capacitat. Per aconseguir que es mogui a tota marxa cal que el govern s'endeuti i incrementi la despesa. El dèficit anual del govern federal dels EUA és aproximadament d'un bilió de dòlars (770.000 milions d'euros) anual. Alguns ciclicalistes creuen que el dèficit hauria de ser d'1,4 bilions (1,1 bilions d'euros). Als Estats Units els ciclicalistes clamen contra el que consideren una coalició de promotors de l'austeritat que es neguen a continuar endeutant-se. I encara s'exclamen més dels representants europeus d'aquesta coalició. Consideren la victòria de François Hollande a França com un indici del fet que, si més no, a Europa el pèndol podria passar per fi de l'austeritat al creixement.

D'altres -n'hi ha a l'esquerra, però estan principalment al centre i a la dreta- es miren els ciclicalistes i arronsen les espatlles: no els consideren necessàriament equivocats per arremetre contra l'austeritat; el problema és que senzillament no aborden el nucli de la qüestió.

Les persones de diversa mena que militen en aquest camp -jo en sóc una- creuen que els problemes centrals són estructurals, no naturalesa cíclica. Les esquerdes a llarg termini de l'economia han provocat una recessió que ara les posa de manifest. La consigna hauria de ser resoldre aquests problemes estructurals i no pas tapar les esquerdes cobrint-les amb més deute.

Hi ha diversos problemes estructurals superposats. En primer lloc hi ha els que tenen a veure amb la globalització i el canvi tecnològic. Les empreses globalitzades i hipereficients necessiten menys treballadors. Per tant, l'atur creix i sorgeixen els supersous estel·lars, mentre que els sous dels menys qualificats s'estanquen, la diferència s'eixampla i les desigualtats creixen. A més, hi ha un declivi del capital humà. Els Estats Units, que havien estat capdavanters en matèria d'educació, han perdut aquesta preeminència. L'atur és elevat, però a les empreses encara els costa trobar treballadors qualificats. I també patim d'esclerosi política. Durant decennis, les empreses i altres entitats han aconseguit un nombre creixent de tractaments de favor en els codis reguladors i en el sistema impositiu, de manera que ho han posat més difícil als nous competidors sense connexions polítiques, i això ha perjudicat el dinamisme de l'economia.

Aquests problemes i altres d'estructurals han endarrerit el creixement i les retribucions durant decennis. Els consumidors han intentat compensar-ho endeutant-se més. Els polítics han intentat compensar-ho reduint els impostos, incrementant el dèficit, facilitant el crèdit per a habitatge i ajudant els treballadors a sortir dels sectors econòmics globalitzats i hipercompetitius i a refugiar-se en sectors menys productius i més protegits: sobretot el sector sanitari, el públic i l'educació. Però a la llarga els problemes estructurals només es poden dissimular. Tot plegat s'ha descontrolat. El model actual, en el qual intentem compensar la feblesa econòmica estructural amb baixades d'impostos i un estat del benestar insostenible, no pot durar gaire.

A diferència dels ciclicalistes, nosaltres, els estructuralistes, no creiem que el volum de despesa pública sigui el factor determinant de la velocitat de creixement econòmic. Si fos així, Grècia, la Gran Bretanya i França tindrien les millors economies del món. (L'austeritat europea és en bona part només un mite.) Nosaltres creiem que la creativitat, la preparació i la productivitat de la mà d'obra són factors més rellevants, així com el fet de desenvolupar-se en un sistema obert.

Elevar el dèficit encara més sense arreglar els problemes estructurals subjacents no farà que torni el creixement. Com diu Raghuram Rajan, de la Universitat de Chicago, en l'últim número de la revista Foreign Affairs : "Atès que el creixement abans de la crisi actual estava fonamentalment distorsionat, costa imaginar que els governs puguin recuperar la demanda de manera ràpida, o que fer-ho sigui suficient perquè l'economia mundial torni al bon camí. L' statu quo ante no és el lloc al qual caldria tornar, perquè cal reduir els excessos financers, la construcció d'habitatges i el sector públic, i els treballadors han de passar a feines més productives".

Els estructuralistes han d'afrontar una tensió: ¿fins a quin punt poden reduir el patiment actual dels aturats i fins a quin punt cal dedicar tots els recursos a una reforma a llarg termini? Cal un equilibri. Per al meu gust, els alemanys són una mica massa proclius a imposar patiments a curt termini a les diverses economies nacionals d'Europa. Però tenen tota la raó d'insistir en la necessitat de sotmetre's a reformes estructurals com les que ells mateixos van fer als anys noranta.

Als Estats Units gairebé cap polític subscriu el programa ciclicalista, que comportaria més dèficit. Els estructuralistes tampoc no tenen un paladí perfecte. I el president Obama és massa minimalista. Sembla que cregui que els problemes estructurals dels Estats Units no són tan importants, i les seves idees de reforma són massa petites. Mitt Romney i el congressista Paul Ryan s'adonen de la magnitud dels problemes estructurals, però els seus plans de reforma estan limitats per la devoció obsessiva dels republicans per la baixada d'impostos.

Que ningú no s'equivoqui: l'antic model econòmic i de benestar és insostenible. Els ciclicalistes volen preservar l' statu quo , però el canvi estructural és imminent.

stats