12/11/2011

Disfressats de polítics

2 min
Jorge Fernández Díaz saludant Chacón en presència de Duran.

SANT JOAN DESPÍConvergència i Unió!, diu amb orgull i energia un home mentre deixa anar el DNI sobre el taulell com si jugués a la manilla. Forma part d'un grup de tres o quatre membres del seguici d'aquesta coalició electoral. La noia que els atén ens pregunta als altres si també som de CiU. Una noia protesta, encara amb més energia, com si tingués un as a la mà: No! I després afegeix, en veu més moderada, que és del PSC. Suposo que els molesta que els confonguin. La noia del pavelló d'accés no s'hi deu haver fixat, però als partits se'ls veu d'una hora lluny. I avui que van ben vestits encara es nota més. Però com van vestits? Ara ho veig: van vestits d'oficis diferents. Els socialistes són funcionaris convocats a un congrés sobre els nous reptes de l'administració pública. Duran i Lleida, de bona família, ve a casar una filla amb el noi d'una família més menestral que la seva. Els republicans semblen tots ells, amb les seves corbates singulars, estretes i de colors insòlits, interioristes i dissenyadors gràfics de comarques, amb una decidida voluntat de ser moderns. En Joan Coscubiela forma part de l'única comitiva a pujar tota la rampa a peu, en una clara reivindicació de la bondat saludable d'aquesta mena de transport.

A l'entrada dels estudis de televisió, la transfiguració de la persona en polític es fa especialment evident. Hi ha un instant en què els professionals de la política se saben ja il·luminats pels primers focus de la nit, pels primers flaixos, i en aquell precís moment assumeixen el seu paper de comèdia i de drama. Aleshores es veu com dominen les salutacions, els petons, els copets a l'esquena, unes paraules per a la Mònica Terribas, una mà que saluda els periodistes, un bon somriure. Per això m'ha agradat, aquesta nit, veure que tenim dos actors nous que encara se senten insegurs damunt de l'escenari. Els votaria a tots dos, però només tinc un vot.

stats