Sarrionandia dempeus a les Rambles

“Mentre no aprenguem a furetejar la foscor no sabrem escriure amb claredat”

Joseba Sarrionandia

Fa 17 hiverns, des del 1999, que cada gener, cita fixa anual a l’agenda, pujo a la mateixa manifestació a Bilbao. Exactament a la mateixa. En bucle repetit i carretera amunt, el primer dissabte rere el tombant d’any és sempre idèntic: enmig del carrer, en defensa dels drets humans i contra els estralls planificats de la dispersió, una política penitenciària arbitrària, cruel i inhumana que va néixer borda, com a venjança político-penal, el llunyà 1987.

D’aleshores ençà -murs, aïllaments, filferrades- res s’ha mogut. Bé, sí: a pitjor. Repertori lliberticida i fal·lera repressiva en temps de pau, s’ha aguditzat la lògica panòptica del càstig intramurs, s’ha il·legalitzat Herrira, s’ha detingut advocats defensors, s’ha manllevat els diners de la solidaritat amb els familiars, s’ha camuflat la bestiesa de la cadena perpètua encoberta, s’ha banalitzat el dolor aliè i s’ha criminalitzat tota dissidència al règim penitenciari d’un règim que també és, en si mateix, una macropresó. Passen els governs i romanen les cel·les.

“El pensament encara no sap més que vorejar la qüestió de la violència; i així, la simplificació, aquest tret típic de la violència, s’imposa en els discursos”, escriu Sarrionandia. Des del 2001, bombers piròmans, l’esvoranc embogit de la lògica antiterrorista és caníbal terra cremada: se sap com comença, mai com acaba, i la màquina es cruspeix fins l’inventor, un tal Garzón. 29 anys a l’ombra són també 10.585 dies i tantes altres nits en el no-lloc i no-temps de la dispersió, presó dins la presó pensada perversament també com a càstig afegit als familiars que cada any fan 20 cops la volta al món visitant presons: 809.000 quilòmetres. Temps era temps, l’hivern del 2004 75 entitats catalanes demanaven endebades la fi d’aquella política.

Murs de silenci i excepcionalitat política, jurídica i penitenciària, d’ànima mccarthista i arrel inquisitorial, la dispersió és un dels aspectes més silenciats i negats de l’anomenat conflicte basc, que és alhora i també el revers-mirall de l’anomalia espanyola. 30.000 detinguts, 16.000 empresonats, 6.000 denúncies per tortura i 472 morts en les darreres dècades que mai surten a les cròniques oficials sobre l’anatomia de totes les violències al País Basc. Víctimes, dolors i sofriments -del terrorisme d’estat, de la violència parapolicial, de la tortura, de la dispersió- permanentment negats i impunes; al costat, memòria i respecte, de les innegables 850 víctimes provocades per ETA.

“L’ànima de qui ha estat pres / retorna sempre a la presó / al seu cor habita, / de per vida, un condemnat”. Versos lliures de Joseba Sarrionandia, el millor poeta en llengua basca, fugitiu des del 1985. Paradoxes, en Sarri seria avui -i aquí i encara i ara mateix- un clandestí a les Rambles. Així plou encara, 31 anys després: prova de foc que les coses canvien poc encara que mutin els aparents embolcalls de McWorld i Celtiberia Show.

“L’home s’atura / a la cantonada de la cel·la / sembla que parla sol / però no, «fins quan» / li ha preguntat a una aranya. / L’aranya, tot seguit, / es despenja i baixa / pel fils que allarga / i sembla que aquell llarg fil és / la resposta de l’aranya”. Preguntes sense respostes amb tots els colors del verd i del gris i del negre fosc. El País Basc és encara un mapa inacabat de sofriments polièdrics. Creuant ponts i saltant murs, cadascú té el seu País Basc íntim, el que hem viscut, el que hem sofert, el que hem compartit. Dolors inenarrables o absències per sempre, el meu és Martxelo Otamendi torturat per la Guàrdia Civil, l’ Egin tancat, Pepe Rei detingut tres cops, Pernando Barrena i Arantza Santiesteban asseguts aquest hivern a l’Audiència Nacional, Rosa Lluch o Roberto Manrique -víctima d’Hipercor- i els ulls de la complexitat d’Antoni Batista. I també haver d’imaginar tots els dies durant sis anys d’amistat presa i enyorar com mai Maixabel Gaztañaga, mare coratge resistent: el company, empresonat per cridar a la desobediència pacífica; el fill, per fer política a l’activisme juvenil. Desoris i desastres.

“Defensen la seva negra pau amb bitllets de banc i armes pesants”. Sense analogies possibles, el que lliga dues realitats tan diferents com la catalana i la basca és que afronten un mateix búnquer i els barrots de sempre: pany i forrellat, immobilisme i mordassa i a bastonades fins i tot amb la pastanaga. El País Basc -tancament de mitjans, il·legalitzacions kafkianes, sumaris polítics absurds- ha viscut el darrer estat d’excepció en el si de la UE. De cirereta encara, l’aporia del presoner de Logronyo -Arnaldo Otegi-, on un estat-guerra el manté com a ostatge per provar de fer la pau.

“I la majoria d’allò que podem fer encara ho tenim per fer”. Paraula de Sarrionandia: si no desobeïm la foscor no trobarem la claredat. Aquest dissabte, 17 anys després, una marea humana omplirà de nou els carrers de Bilbao a iniciativa de Sare i Bagoaz, xarxa civil que clama per aturar el sofriment evitable, perquè compleixin la pròpia llei -apropament-, excarcerin -des de l’humanisme penal, com a mínim- els presos malalts i s’obrin escenaris resolutius. Evidenciant alhora que la dispersió, malgrat el sofriment planificat que cerca i genera, no deixa de ser una fracàs que no ha pogut tombar cap solidaritat. Hi serem un cop més, tants a la intempèrie, remant el vent i bufant l’aire, foradant la roca -gota a gota- i esperant encara. Esperant tantes coses; esperant Godot també, potser; esperant tal vegada que a la tornada, de sobte, lliure de captiveris, ens trobem Sarrionandia a les Rambles, cantonada memòria i cruïlla futur, passejant tranquil·lament i topant amb el poeta David Caño per demanar-se què carai -“l’abolició de la condemna”- i de quin color és la llibertat. Trobar-lo a les Rambles i que no estigui furetejant les quatre cantonades, ordint la fuga, escapolint-se encara. Zuen askatasuna behar dugu. Encara que només sigui per constatar que necessitem -avui, ara, aquí- la seva llibertat per saber, sobretot, que la llibertat és possible encara.