Publicitat
Publicitat

I a més mar, més vela

- No conec aquesta llei - va dir K.

- Pitjor per a vostè - va dir el vigilant.

- Només existeix als vostres caps - va dir K .

- Ja sentirà els seus efectes.

Franz Kafka, El procés (1925)

Farsa o tragèdia -quan la història es repeteix-, qui ens havia de dir que el darrer estat d’excepció del franquisme es produiria, performativament, el 2017. Qui ens havia d’anticipar, metafòricament, que l’edifici històric de la UB tornaria a ser epicentre estudiantil, amb crits antics, de la defensa de les llibertats democràtiques més elementals. Qui havia de preludiar-nos per on traginaria un llenguatge bèl·lic kafkià: que el cos del delicte serien urnes, que es decomissarien paperetes, que es desarticularien referèndums i que un país sencer seria acusat de sedició. Qui podia albirar com tornarien retrunyint de nou, tan lluny i tan a prop, les paraules precises d’Espriu: “Anatema contra l’escriba que ven la ploma a rossins victoriosos i s’envileix a exalçar, per or o per temença, el sabre i el triomf [...], anatema contra el covard que calla quan el mal governa”.

Notícies de Catalunya, sota excepció vergonyosa: altre cop detencions polítiques, preguntes prohibides, el 75% dels alcaldes processats, webs represaliades, multes milionàries, govern intervingut, impremtes saquejades i seus de partits assaltades policialment sense cap ordre judicial. No-Dos en color postmodern, anòmals setges alegals i vaixells repressius de massa mal record al port de Barcelona. I els Galinsoga de torn del XXI -“ Todos los catalanes son una mierda ”- fent mainstream mediàtic. Off de Soraya Sáenz de Santamaría, ventríloqua d’un fiscal que es diu Maza, a un periodista presumptament esquerrà: “ Vamos a aplastarlos ”. I sí; si això va de democràcia, és perquè va sobretot de dignitat i resistència. I viceversa. Plouen mentides, l’Estat de Dret transmuta perillosament en feudal Dret d’Estat i esdevé autoritari Estat de Dretes: la sempre sinistra Raó d’Estat contra la sempre persistent raó democràtica de la llibertat política catalana. “Escolta, Espanya”: els únics mobilitzats al carrer en defensa de l’estratègia neuròticament repressiva d’un Estat tumultuari són quatre cadells de l’extrema dreta més cruel i criminal. Sinopsi sintètica: si a les Corts madrilenyes un tripartit ordeix el búnquer d’Estat, a Catalunya són quatre arreplegats ultradretans. I la llei del silenci d’uns quants, amb molt poder, que callen en complicitat.

Per això ressonen cada nit repics d’atuells, en els balcons que protesten cada vespre a cop de cassola rebel, mentre alguns mutis -o alguns sorolls- proven de responsabilitzar de la clandestinitat a qui la pateix, no a qui la decreta. Així és la brega roïna de la mediocre postveritat espanyolista contra l’autodeterminació catalana: convertir víctima en botxí, pervertir cada paraula, crivellar la política, judicialitzar la vida, reprimir la majoria social, prohibir les urnes. Manual de guerra bruta centrat en el ritual inquisidor de la por, malgrat caldrà dir que quan un estat només recorre a la por i l’amenaça significa que fa dies -anys o dècades, perquè arriben molt tard i molt malament- que ja ha perdut. La por -sí- travessa tothom, no fotem. I a tots -des d’aquest diari fins a la meva veïna passant per un mateix- ens posa davant el mirall. Però més por, incomparablement molta més, ens hauria de fer que tot seguís igual i res canviés. Que tornessin a passar, que és el que ja estem evitant, desballestant la por.

Què fer per sortir-nos-en? Resistir. Persistir. Rememoritzar totes les lluites compartides que ens han fet i motllurat. Recuperar les altres Catalunyes, segurament les que havien quedat als marges de l’eixordadora amnèsia oficial. Recordar-ho (rememorar com ens n’hem sortit de situacions molt pitjors) vol dir exercir i exercitar la memòria de la resistència. Que sí, carai; que seguim sent -camí, polseguera, esperança- el país de la vaga dels tramvies del 1951, dels 130 capellans manifestant-se contra la tortura per la Via Laietana el 1966, dels qui vam voler aturar una guerra omplint els carrers el 2003. El país-mirall on retrobar, avui i a la caputxina, la dignitat encara de la vida en comú: ens volen soles, ens trobaran juntes.

Això construïm aquests dies: estibadors digníssims, pagesos amb tractor, estudiants al carrer, capellans dempeus, hackers hackejant censures. Resistència polièdrica i polivalent amb una remor de fons que anuncia, en el país que ha avançat a cop de vagues, que la vaga general sociopolítica -mig vaga general, mig lock out - es comença a perfilar com a resposta de país i carrer. Rememoritzar de nou la vaga general de Sabadell del febrer del 1976: la que va foragitar -molt abans de la intocable Constitució del 1978- el franquisme del món local. Memòria antídot, sí: i no perdre mai perspectiva davant l’estranya excepcionalitat política, jurídica i processal a què ens volen sotmetre. Els pobles sempre aguanten, escrivia Gilles Perrault, perquè resisteixen sempre quinze minuts més que l’estat que, en nom d’Anubis, els nega, proscriu i persegueix. D’això van les setmanes que vindran, que preconfiguraran -involució o avenç- el futur que tindrem i que ens juguem aquests dies.

A la intempèrie, només aparentment, una batalla desigual. Però no: depenem fonamentalment de nosaltres mateixos. De cadascun: ens tenim mútuament, no ho oblidem. ¿L’únic estri per a la llibertat? La fortalesa ètica de la gent: una sàvia combinació equilibrada de calma serena, intel·ligència en comú, generositat a cada gest, sòlida determinació i continuada desobediència pacífica no-violenta. Una paciència, cap fred i mà solidària, desbordant i tossuda contra qualsevol parany i provocació. I amb els llums llargs posats: ànima fusteriana, allò que no fem ara nosaltres, serà fet contra nosaltres després. El que es dirimeix -democràcia o demofòbia- és massa greu. I això que el què -la fràgil llibertat- ja està més que decidit -i autodeterminat-. Ara falta saber el quan i el com davant un Estat que ha optat per la violència institucional per aturar un procés democràtic. Sí. Aquest poble acabarà decidint lliurement -pacíficament, democràticament- com vol que sigui el seu present i el seu futur. El que ara dirimim contra la gàbia del passat i de la por és quan trigarem i a quin preu ens ho volen fer pagar. Per això, toca resistir i resistir-ho tot. Íntimament i col·lectiva.

Malgrat la por contra la por, perquè els vímets són sòlids; la mobilització, permanent; i els vincles, ja indestructibles. M’ho recorda ma mare, que em supera fa mesos per l’esquerra, cada dia i a cada missatge. I quan les mares s’hi posen ja som imparables. Elles, que no se saben rendir mai, perquè per elles mai ha estat cap opció. Som avui, ara i aquí, un altre cop i més que mai, una comunitat política en resistència. Parafrasejant el pregó d’ahir de l’estimada Marina Garcés, portem tota la setmana tornant a la nostra ciutat. La que habitem, la que ens habita, la que havíem oblidat: “Sense la politització de la vida quotidiana no hi hauria ni ciutat ni país”. Ni present ni futur. Allà rau la nostra resistència: en el gest senzill de la humil decisió compartida de no retrocedir. Tot no inclou sempre un sí. Dir no -com ens van ensenyar les obreres de Magneti Marelli- vol dir no i després, des de la vulnerabilitat conscient, aguantar el tipus -resistir sempre- fins on calgui. És el que estem fent des de fa anys. Insubordinats democràticament contra la por, en un acte continuat d’afirmació, sobirania i resistència. Ho farem ensems, que vol dir junts i alhora. I a més mar, més vela; com ens xiuxiuejava ahir la Marina. Indesinenter. Quan ja no ens rendirem perquè ja ho hem desaprès. Ho heu aconseguit: ja no en sabem.