Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Contra la tesi de l'error de l'Estatut

ARA CALDRIA RECORDAR que va ser un president d'origen cordovès, José Montilla, el primer a donar la veu d'alarma a Madrid sobre la desafecció catalana respecte a l'Estat. Ho va fer quan es coïa una sentència del Tribunal Constitucional que era dinamita pura i, en efecte, va fer saltar pels aires tota l'operació federalista que niuava al darrere de l'Estatut del 2006. Aquests dies he sentit veus (per exemple la de Duran i Lleida i algun socialista) que asseguren que l'error principal que va cometre la part catalana va ser no involucrar-hi el PP per obtenir, almenys, un actitud no hostil. És la típica síndrome d'autovictimització catalana: ho hem fet malament, ens vam equivocar, vam ser massa ambiciosos, no vam calcular bé la nostra força, ens vam passar de frenada i bla, bla, bla.

L'operació de l'Estatut va ser un exercici de sinceritat i transparència. De valentia, potser, però sobretot de necessitat. Catalunya necessitava auscultar-se i dir a Espanya el que volia (Estatut del 30 de setembre del 2005), l'Espanya progressista va fixar el seu límit (Estatut de juny del 2006) i l'Estat Espanyol (així, amb majúscules) va fer la resta. ¿Algú creu que el PP podria haver participat en un projecte per aprofundir l'autogovern català? ¿Se'ls havia de concedir, per tant, el dret de veto sobre la voluntat democràtica dels catalans? La meua tesi és la contrària. Catalunya es va fer adulta gràcies a l'Estatut. Fins llavors havia viscut, això sí, en una agradable ignorància infantil. I el primer a adonar-se'n va ser Montilla.

PUBLICITAT
PUBLICITAT