ANÀLISI
Misc 07/09/2017

I Espanya va descobrir que el Procés anava de debò

Madrid confiava que l’1-O no arribaria viu al setembre

i
David Miró
3 min
La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ahir a la Moncloa.

SubdirectorEl lamentable espectacle d’ahir al Parlament, del qual molts s’afanyaran a treure suc, no amaga el nucli de la qüestió: el procés català va de debò. Pot fracassar o pot triomfar, però va de debò. I aquesta, la supervivència després de cinc anys de sotracs i tensions internes, ja és una primera victòria per al moviment. Per a molts això és una obvietat. Però no per a Madrid ni tampoc per a molts dels polítics que ahir ocupaven el seu escó al Parlament i que fa mesos que es preparen per a unes eleccions que consideraven indefectibles. La possibilitat que aquesta aliança multicolor que abraça des de l’esquerra anticapitalista al liberalisme més ortodox es mantingués unida en el propòsit de tirar endavant el referèndum contra la maquinària de l’Estat no la consideraven plausible. Cada dia veien proves que els confirmaven la seva opinió.

En tots els cafès, dinars i trucades el missatge era el mateix: “Això no pot durar, les tensions internes són fortíssimes”; “El PDECat es trencarà”; “Junqueras està esperant el seu moment per ser president”, etc. Doncs no. El Procés ha arribat viu al mes de setembre i compta amb una llei i un referèndum convocats. Tot això, l’Estat encara ho pot aturar, esclar, té la capacitat d’esclafar-ho i de fer pagar un alt preu als seus promotors. I tant. Però aquesta ja no és la qüestió, perquè el Procés ha acabat amb el miratge de l’Espanya feliç i unida del PP. Si Espanya es manté unida a partir d’ara serà al preu de perseguir judicialment polítics i funcionaris, de suportar mobilitzacions massives al carrer, de mantenir una mena d’estat d’excepció a Catalunya, de viure amb la por de quina serà la resposta electoral dels catalans el dia que els toqui anar a votar... Serà una unió mantinguda per la força, i per això serà fràgil, feble, amb els peus de fang.

Zona de conflicte

Espanya és oficialment des d’ahir una zona convulsa al mapa internacional, un indret amb un conflicte polític enquistat, una metròpoli amb una província rebel, un territori amb una part de la població insurrecta i decidida a fer valer els seus drets. Els pròxims dies i setmanes veurem com evoluciona, però l’independentisme català ja ha aconseguit el seu primer objectiu: punxar el globus de l’Espanya del 78. Una cosa que, per cert, no ha pogut fer ni Podem ni Pablo Iglesias.

Error de perspectiva

A partir d’ara, els líders espanyols, i també alguns de catalans, han d’afrontar la realitat i adonar-se que estan davant d’un escenari nou i no previst per ells. El fet de considerar totalment inconcebible la independència els va portar a considerar que també era inconcebible que els independentistes, sobretot els hereus de la Convergència del peix al cove, volguessin assumir riscos personals. Ara comencen a ser conscients del seu error de perspectiva. Mentre aquí el sobiranisme va inaugurar una nova mirada sobre la realitat (la voluntat dels catalans per damunt dels partits i els límits imposats per la Constitució), d’altres es mantenien amb les ulleres de l’autonomisme i de la vella política.

Espanya no ha sabut i no ha volgut veure el que li queia al damunt. I ara totes les opcions que té a la taula són dolentes: o repressió o una negociació claudicant. Això si no es volen arriscar a patir una derrota definitiva l’1-O.

stats