15/07/2017

El Govern dels irreductibles

3 min
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras en la roda de premsa d’ahir al Palau de la Generalitat.

SubdirectorCada govern té unes circumstàncies i projecta un missatge concret. Quan Artur Mas va encunyar l’expressió “Govern dels millors” volia allunyar el fantasma de la partidització excessiva que havien patit els executius d’esquerres i apostar per la meritocràcia. Però ¿quin és el millor Govern per afrontar una missió de risc com la d’organitzar un referèndum amb tota la maquinària de l’Estat en contra? Sens dubte, un equip al màxim de cohesionat i fidel a la causa i als líders. Un grup d’irreductibles. Ara ja no es vol ni seduir ni ampliar suports, sinó fer por a l’Estat. Per això ha calgut practicar la tàctica del reagrupament, de l’avantguarda d’estil leninista, amb l’esperança que, quan es toqui el xiulet, al darrere seguirà la resta de la tropa.

Ara mateix el Govern és la punta de llança d’un moviment popular ampli i transversal que, a l’hora de la veritat, haurà de ser capaç d’impedir que l’Estat faci recaure tota la seva fúria sobre un grapat de persones. L’enfrontament que es dibuixa a l’horitzó es jugarà en aquest pla: Catalunya intentarà col·lectivitzar el conflicte, mentre que l’Estat buscarà individualitzar-lo, fent caure peces una a una. Per això el més important no és la capacitat de resistència de cadascun dels membres del Govern, sinó la certesa que, sigui quin sigui el preu, serà assumit solidàriament. Només l’acció col·lectiva altament coordinada podrà vèncer l’Estat.

Una força de xoc

Per assolir l’èxit en la missió, Puigdemont sacrifica part d’aquella transversalitat que fins fa ben poc era un dels seus punts forts i la substitueix per una determinació que només dona la radicalitat ideològica. És un govern potser menys simpàtic però més operatiu. És una força de xoc que té l’objectiu d’obrir una bretxa en el mur de l’Estat per on pugui entrar la massa independentista disposada a mobilitzar-se i provocar-li un curtcircuit.

En aquestes situacions incertes sempre va bé acudir al clàssic de Sun Tzu, L’art de la guerra. Allà hi trobareu, en forma d’aforismes, ensenyances sobre estratègia militar que es poden aplicar a moltes situacions, des de la política fins a l’economia. Potser sense saber-ho, Puigdemont i Junqueras n’han aplicat alguna fil per randa. Per exemple aquella que diu “prohibeix els auguris per evitar els dubtes”, que explica a la perfecció el cas Baiget.

Promou l’arrogància

Un segon aforisme diu: “Aparenta inferioritat i estimula la seva arrogància”. El govern del PP està extremadament confiat de la seva superioritat i això fa que, sovint, cometi l’error de voler humiliar els independentistes. Sun Tzu avisa: “Quan la gent està en perill, són capaços de lluitar per la victòria”. Per això no s’ha de buscar mai l’aniquilació de l’adversari. Per contra, Madrid pretén superar el desafiament sense tacar-se les mans, aplicant la màxima que “l’art suprem de la guerra és sotmetre l’enemic sense lluita”. ¿No és això una mostra d’arrogància?

Per contra, Catalunya ha de tenir molt present que “tota guerra és engany”, i que la clau és fer creure a l’enemic coses que no són, per exemple amb les urnes. Però en última instància, Puigdemont i Junqueras saben molt bé que “la victòria està reservada a aquells que estan disposats a pagar-ne el preu”. Paraula de Sun Tzu.

stats