REMENANT TEXTOSde la Renaixença he topat amb uns versos d'Àngel Guimerà que semblen escrits pensant en el moment actual que viu Catalunya: "Som al punt de fer una tria, / cada ú que diga el que és; / lo qui vulga ser dels nostres, / que es decante dels demés; / serem pocs, però comptem-nos; / si som pocs, ja serem més". Des dels inicis del catalanisme sempre hi ha hagut aquesta necessitat de comptar-se, de saber de quines forces es disposa, i fer-ho a través del convenciment racional i mitjançant procediments democràtics. Aquest impuls de saber quants som té una objectiu intern i un altre d'extern. Guimerà escriu aquests versos en un moment en què la intel·lectualitat castellanista oficial fa befa del catalanisme i és capaç de llançar cadires pel cap quan Guimerà fa el primer discurs d'obertura de l'Ateneu en català el 1895. Hi ha un combat molt dur. I l'estratègia de cada bàndol vindrà determinada, no només però també, per l'arrenglerament de les masses, és a dir, pel suport social. Així, quan el catalanisme s'ha sabut feble, ha adaptat els seus posicionaments al gradualisme possibilista i ha continuat la feina d'eixamplament de la base. I quan s'ha sabut fort ha estat capaç de plantejar desafiaments a l'Estat (amb més o menys sort, això sí). El moment actual no hi ha dubte que reclama comptar-se altre cop malgrat que, com també diu el poeta i dramaturg: "d'ofegar-nos provaran". Comptar-se és condició sine qua non per al pols definitiu.
