Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

Joan Francesc Mira: "No envege la infantesa de ningú"

L'autor explica a 'El tramvia groc' les experiències que el van marcar de menut

Joan Francesc Mira s'ha capbussat en els seus primers anys al barri de la Torre de València per arribar a una conclusió que, alhora, és una de les frases-emblema del seu nou llibre, El tramvia groc (Proa): "No envege la infantesa de ningú". I això per què? "Estic molt satisfet d'aquesta frase perquè a la meua infantesa es van donar un seguit de circumstàncies peculiars derivades del fet que sóc la darrera generació que encara ha viscut el que era una societat tradicional". És un món sense aigua corrent, sense rentadora, ni nevera ni telèfon, on les feines es fan amb les mans i les relacions humanes són cara a cara.

El llibre, però, no són unes memòries a l'ús ni hi ha un ordre cronològic establert. El lector, tal com remarca l'autor amb vehemència, ha de tenir clar que s'enfronta a un text literari que busca evocar el que ell defineix com la "complexitat de l'experiència". A les primeres pàgines, i just abans de la frase-emblema, ho descriu així: "Si em veig ara mateix com un infant amb espardenyes saltant sèquies i trepitjant terra acabada de llaurar, o amb corbata i sabates viatjant en un tramvia groc i caminant per vells carrers estrets d'una ciutat, és perquè així és el tresor conservat de la meua infantesa, la doble cara d'una moneda d'or, una cara rural i una altra d'urbana gravades sobre el mateix metall preciós".

Així, el nen Mira alterna la seva mirada innocent sobre la realitat amb la del Mira gran, l'antropòleg, el científic social que ha viatjat pel món i ha observat centenars de camps treballats per l'home com un reflex profund de la seva cultura, de la seva manera de ser. Per això es permet proclamar, sis dècades més tard de trepitjar aquella terra regada, que "l'art agrícola de l'Horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians de l'Horta hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà".

Experiència sensorial

Mira considera que el principal repte que ha afrontat és traslladar al lector un seguit d'experiències, a través dels sentits, que avui dia serien molt difícils de reviure. "Hi ha un contacte molt material amb la realitat", afirma, "amb molt poca intermediació". Aquesta experiència sensorial es trasllada, per exemple, a la descripció de la petita granja familiar, un projecte econòmic destinat al fracàs, però que forma part del catàleg d'ensenyances que el nostre protagonista va absorbint i va constituint el seu bagatge vital. El nen observa el miracle de la reproducció: porcs, conills i gallines, que són empaitades per "quatre o cinc galls, poderosos, triomfals, de cresta orgullosa i plomatge lluent [...] i de sobte corrien darrere d'una gallina, amb el bec l'aferraven per les plomes del coll, i llavors la gallina s'ajupia obedient, alçava la cua, i el gall la muntava, premia el cul contra el cul de la femella, s'estremia un instant, i ràpidament amollava la femella submisa, s'estovava les plomes, tornava a obrir les ales, estenia la cua de lluïssors tornassolades, i feia un quiquiriquic exultant".

Record dels pares

L'autor passa comptes amb el paisatge humà que habita aquell món: veïns, companys de jocs i una inacabable processó de figures que desfilen periòdicament per casa com el polero , l'home dels mistos, "dit el pellero ", que bescanviava pells de conill per llumins, l'aiguader, la dona de l'escuradeta, que recollia draps i roba usada, el venedor de teles, la dona de les vetes i fils, la modista, la pentinadora... Però, sobretot, Mira ens parla dels seus progenitors. El seu pare, que morirà aviat i provocarà una greu crisi en el jove Mira, és un model a imitar. "Jo vaig tindre davant de mon pare una admiració contemplativa, permanent i profunda", escriu. De sa mare, una dota devota i tota ella bondat, ens explica una anècdota deliciosa de quan va servir cafè a uns lladres que havien entrat a robar-los les gallines i havien estat detinguts per la policia i portats a casa seva.

El llibre li ha sortit, reconeix, perquè ha estat capaç de reconnectar amb aquell món de records primigenis i per això no sap si tindrà continuïtat. "No érem rics, però tinc una sensació de plenitud i privilegi sobre la meua infantesa", explica convençut. D'històries de misèria de la postguerra ja se n'han explicat massa. Això és una altra cosa. És la prehistòria d'un dels autors en llengua catalana més importants del tombant de segle i que ens ajuda a entendre una època i un país del qual avui dia queda ben poc.