Publicitat
Publicitat

ANIVERSARI DEU ANYS D'UN ERROR

L'Iraq: la guerra que va enterrar el somni 'neocon'

L'administració Bush va justificar amb mentides una invasió que pretenia provocar un efecte dòmino en tot el Pròxim Orient

"Per què no ataquem no només Al-Qaida sinó també l'Iraq?" La pregunta la va llançar ja l'endemà de l'11-S el secretari de Defensa nord-americà, Donald Rumsfeld, en una reunió del Consell de Seguretat Nacional, segons recull Bob Woodward a Negar la evidencia . La CIA havia establert que Saddam Hussein no tenia res a veure amb Al-Qaida, però això per a Rumsfeld tenia una importància relativa. El president George Bush no ho va veure clar, però el 21 de novembre del 2001 va donar l'ordre al Pentàgon d'actualitzar el pla de guerra contra l'Iraq, que començaria el 20 de març del 2003. Aquesta és la història d'uns homes i dones que, infosos d'un fort idealisme, van creure que des d'un despatx, i amb la maquinària militar més gran del món, podien canviar el curs de la història. Aquesta és la història del fracàs del somni dels neocons .

"No es tracta d'obeir l'opinió pública, sinó de crear-la". William Kristol, un dels principals ideòlegs neocons , sintetitza en aquesta frase el pensament de l'administració Bush: el vicepresident, Dick Cheney; la consellera de Seguretat Nacional, Condolezza Rice; el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, i, sobretot, el subsecretari de Defensa, Paul Wolfowitz. Tots ells, neocons . Tots ells, convençuts que tenien una missió redemptorista.

L'influx de Leo Strauss

Wolfowitz havia estat alumne de Leo Strauss, que es considera l'iniciador d'aquest corrent conservador. La canadenca Shadia Drury ha estudiat com Strauss, basant-se en Plató, justifica l'ús polític de la falsedat ( noble lies ) per assolir un objectiu superior. Strauss influeix en un seguit d'intel·lectuals que provenien del trotskisme i que als anys 70 evolucionen cap a posicions de dreta. Els neocons es diferencien dels conservadors clàssics perquè no critiquen l'estat del benestar i són intervencionistes. Molt. De fet, tenen una fe cega en la seves capacitats i actuen segons el model leninista, és a dir, una petita elit que és l'avantguarda d'una revolució. Tots ells conflueixen el 1997 en el Project for a New American Century, capitanejat per Kristol. La seva tesi principal és que, un cop guanyada la Guerra Freda, els Estats Units, com a única superpotència mundial, està legitimada per actuar allà on vulgui per imposar per la força la democràcia, el respecte als drets humans i el lliure mercat.

Aquest és l'ambient intel·lectual que es respira a la Casa Blanca l'11-S i que empeny Bush a una guerra que es va convertir amb el pas dels mesos en un autèntic malson. La noble lie va ser acusar Saddam Hussein de tenir armes de destrucció massiva. I la idea era que amb un Iraq democràtic i pro occidental ajudaria a fer caure els règims àrabs, afebliria l'Iran i reforçaria Israel. Un efecte dòmino que només existia al seu cap. I, de pas, s'asseguraven l'accés a una de les principals reserves petrolíferes del planeta.

Des del punt de vista militar, la guerra va ser un èxit. Les operacions van començar la matinada del 20 de març i Bush va donar per finalitzats l'1 de maig els combats principals. A partir d'aquell moment, però, tot van ser errors. La realitat iraquiana va resultar massa complexa i polièdrica per a la visió simplista i indocumentada de Rumsfeld i Cheney. Bob Woodward cita l'oficial d'intel·ligència Jay Garner com l'home que va alertar Rumsfeld dels "tres errors tràgics" de la postguerra: la dissolució de l'exèrcit regular iraquià, el desmantellament del partit Baas i la desintegració de les institucions de govern. Tot plegat va ser l'inici d'una llarga, sagnant i també caríssima postguerra.

Avui dia fins i tot els implicats han reconegut la mala planificació de la postguerra. Però en aquell moment, fa deu anys, l'influx del pensament neocon era molt poderós, també a Europa, on alguns estats, encapçalats pel Regne Unit de Tony Blair i l'Espanya de José María Aznar, van jugar de manera descarada la carta atlantista. Donald Rumsfeld va atiar la divisió de la UE i va parlar de manera despectiva de la "vella Europa", en referència a França i Alemanya, que s'oposaven a la guerra. L'opinió pública europea, però, es va alinear com mai amb aquesta vella Europa i seguia amb entusiasme les intervencions del francès Dominique de Villepin a les Nacions Unides. Els europeus es van sentir, oposant-se a la guerra de l'Iraq, més europeus que mai.

L'opinió pública nord-americana, però, encara commocionada per l'11-S, va fer pinya amb Bush. També els mitjans de comunicació, que com el New York Times van haver de demanar perdó als seus lectors per haver-se empassat de manera acrítica les mentides sobre les inexistents armes de destrucció massiva. Sota aquesta onada nacionalista es va aprovar també la Patriot Act , que permet a l'estat violar la intimitat de ciutadans nord-americans sense necessitat d'autorització judicial, es va donar llum verda a l'ús de la tortura per obtenir informació (el famós waterboarding ) i es va crear el forat negre jurídic de Guantánamo, on es van recloure combatents talibans i presumptes terroristes als quals no se'ls reconeix els drets de la Convenció de Ginebra ni el dret a un judici just als Estats Units.

Degoteig de morts

A poc a poc, però, la realitat de la postguerra es va anar imposant. Alguns recomptes eleven a un milió el nombre d'iraquians morts pel caos derivat de la guerra que encara continua. Des del 2003 han mort vora 4.500 soldats nord-americans i 32.000 han resultats ferits. La imatge dels Estats Units ha quedat tocada a fora, i a dins un president s'ho pensarà dues vegades abans d'embarcar-se en una invasió semblant.

I què se n'ha fet dels neocons ? Doncs es resisteixen a admetre cap responsabilitat, però han perdut pes a Washington. El seu successor, el Tea Party, fomenta el tradicionalisme cristià però és aïllacionista i antiestat. No vol saber res de guerres. Ni la resta del món tampoc.