L’independentisme i Nokia

Per triomfar en la societat líquida del segle XXI, en què la complexitat i la incertesa són la norma, qualsevol ideologia o projecte polític necessita un elevat grau d’adaptabilitat a l’entorn. El dia que Nokia es va negar a fabricar telèfons tipuspetxina perquè va pensar que era una moda passatgera va cavar la seva fossa. Qui sàpiga llegir millor els signes dels temps i aprofitar l’onada se sortirà amb la seva. Fins ara l’independentisme ho ha tingut molt fàcil. L’onada de la indignació contra el PP el va propulsar i segurament el pic es va assolir quan es tramitava la llei de l’avortament. Ara aquest vent de cua ja no hi és, i el procés necessita adaptar-se al canvi d’escenari i repensar la seva estratègia, que bàsicament suposa passar d’un estadi reactiu (contra Wert es vivia molt millor) a un de propositiu, de la defensa a l’atac. El seu principal avantatge continua sent, però, la manca d’una majoria alternativa. Per això seria bastant incomprensible que a l’independentisme li passés com a Nokia.