Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

La desinfecció del País Valencià

QUAN APAREIXEN CASOS com el de Carlos Fabra o Silvio Berlusconi és lícit preguntar-se qui és més culpable: el polític corrupte o el poble que l'ha escollit. Jo no crec en el determinisme ni en allò que Enric Juliana anomena el gen mediterrani del deute ni res semblant. Els individus, com a tals, som bastant iguals en general. Però sí que hi ha, dins d'àmbits culturals més amplis, societats més madures, que han instaurat uns contrapesos socials més sòlids, que han desenvolupat dics contra els excessos i els abusos. Quan Ferran Torrent va titular la primera novel·la de la seua trilogia sobre el País Valencià actual Societat limitada ho va fer amb ple coneixement de causa. El País Valencià i també l'Itàlia berlusconiana són societats fallides, sense mecanismes de cohesió i d'articulació col·lectiva, destravades, amb una societat civil feble. Societats generalment individualistes, que primen la imatge per sobre del contingut i sense valors referencials compartits. Una societat així pot encimbellar el millor i el pitjor d'ella mateixa, està inexorablement sotmesa a la llei del pèndol, amb tendència a oscil·lar cap al costat fosc.

Berlusconi ha caigut del tot, traït pels seus a l'estil de Juli Cèsar. En el cas del PP valencià la descomposició és més lenta, fètida, dramàtica i d'efectes socials devastadors. L'alternativa d'esquerres no trobarà un solar per començar de zero, sinó una mena de pou negre sense fons que supurarà els seus efluvis durant molt de temps. Més que reconstruir, hauran de desinfectar.