Publicitat
Publicitat

Qui pot pactar amb qui: una guia pràctica

Els ciutadans no només votaran el 24-M qui volen que guanyi, sinó quin tipus de majoria prefereixen

El 24 de maig a la nit la pregunta no serà tant qui ha guanyat sinó qui pot formar majoria. La fragmentació electoral que preveuen les enquestes obligarà a buscar fórmules inèdites de govern, amb aliances de fins a tres o quatre partits en algun cas, en un entorn, tant a Catalunya com a Espanya, amb poca cultura de coalició. La situació resulta paradoxal en un punt: l’augment del vot antisistema pot deixar pas no tant a una revolució com a una nova era marcada per la necessitat de pactes, és a dir, un retorn a la política més clàssica, aquella que fa de la moderació i el diàleg les seves principals armes. En aquest nou paradigma polític caldrà convèncer un ciutadà educat en la dialèctica de guanyadors i perdedors, de blanc o negre, que negociació no és sinònim de claudicació, i que la concertació comporta renúncies. ¿Estem preparats tots plegats, votants, partits polítics i mitjans, per entrar en una fase Borgen de la política, on, com a la famosa sèrie danesa, governa no qui té més vots sinó qui és capaç de reunir un consens més ampli al seu voltant?

D’entrada, la fragmentació ja ha canviat el focus de la campanya, on la història ja no és tant qui guanyarà sinó qui podrà pactar amb qui. Això té un doble efecte: d’una banda, influeix en els missatges dels candidats (no convé atacar qui després potser necessitaràs); i, d’una altra, pot provocar l’aparició d’un vot estratègic en funció dels pactes possibles. Un exemple molt clar és el que passa al País Valencià, on la majoria d’esquerres està pendent de si entra EUPV a les Corts o no. Qui vulgui aquest pacte sap que pot optar per un vot estratègic als d’Ignacio Blanco perquè hi hagi quadripartit amb el PSPV, Podem i Compromís. El vot útil, per tant, ja no s’aplegarà només al voltant de les forces amb opcions de victòria, sinó de les que puguin fer decantar majories.

Segons ha escrit el filòsof Daniel Innerarity a El País, en aquest nou paradigma “un partit val la suma dels seus vots i de les seves aliances potencials”. Per tant, caldria concloure que és tan important tenir vots com tenir el màxim de connexions possibles amb altres formacions. Però no tothom pot pactar amb tothom. Tant el procés sobiranista com la corrupció han forçat l’aparició de línies vermelles que fan impossibles o molt poc probables algunes combinacions. I els esquemes resultants són sensiblement diferents a Catalunya i a Espanya. Vegem-ho.

Així, mentre que a Espanya Ciutadans afirma que està obert a pactar amb tothom (o gairebé) a Catalunya ha descartat els partits que donen suport al procés sobiranista. Això col·loca la formació d’Albert Rivera en un paper central al tauler espanyol com l’únic amb capacitat per pactar amb els dos grans partits, però el situa en una situació marginal a Catalunya perquè aquí tant el PP com el PSC tenen un pes molt inferior. Curiosament, però, són els socialistes els que tenen més vies de connexió obertes, tant a Catalunya com a Espanya. Sobre el paper pot optar per pactes d’esquerres o per pactes de centre (amb CiU a Catalunya i amb Ciutadans a Espanya), i fins i tot no és descartable algun pacte puntual amb el PP, tot i que es negui de portes enfora. Aquest potencial d’aliances pot compensar en part la pèrdua de suports que preveuen les enquestes per als socialistes en favor de Podem.

Precisament, la formació de Pablo Iglesias ho fia tot als vots i fuig dels pactes com de la pesta. El seu ADN i tota la seva estratègia electoral estan enfocades a un sol objectiu: ser els primers. I això els porta a rebutjar la política tradicional de repartiment del poder. És una aposta que busca el mínim desgast a curt termini i maximitzar els suports a les generals. En aquest context, Podem no serà un actor important en el ball dels pactes.

L’ascensió de Ciutadans té, com a derivada important, la divisió de l’espai de centredreta i l’aparició, per primera vegada en democràcia, del que podríem anomenar un aliat natural per al PP. Fins ara els populars s’ho jugaven tot a la majoria absoluta o res, una estratègia exitosa mentre han sigut capaços de mantenir cohesionat el seu amplíssim espai electoral. Amb un altre actor en escena hauran d’aprendre a transigir, però a canvi podran retenir el poder en molts indrets.

A Catalunya el procés sobiranista també té conseqüències en la política de pactes. La principal és que CiU perd una potencial connexió a la seva dreta, amb el PP, que el 2011 li va servir per apuntalar alguns governs municipals com el de Reus. CiU perd així la versatilitat que sí que manté el PSC, mentre que guanya en credibilitat discursiva i cohesió interna. Per la seva banda, ERC té ara, en comparació amb altres èpoques, més oberta la via de pacte amb CiU que amb el PSC, i és entre les forces sobiranistes la que té més connexions possibles. Aquest és un tresor que el seu líder, Oriol Junqueras, s’esforça a mantenir.

La CUP i ICV representen models oposats des de l’esquerra pel que fa a la política institucional. Els primers, igual que Podem, defugen els pactes sempre que poden i prefereixen centrar-se a fer oposició, mentre que els segons han exercit històricament de crossa del PSC en molts municipis (amb Barcelona al capdavant). Els ecosocialistes són el partit que exemplifica millor la cultura de pacte. Resignats a un paper minoritari, han concentrat els seus esforços a maximitzar la influència dels seus vots en les negociacions amb el PSC. L’enfonsament dels socialistes els obliga ara a repensar quin ha de ser el seu paper.

En definitiva, el 25 al matí serà l’hora de les trucades i de l’intercanvi de papers. De valorar quin pacte és coherent amb l’ideari propi i quin no. Quina aliança serà entesa per la ciutadania i quina no. Perquè igual que un mal pacte pot enfonsar un polític, un bon acord pot ser el preàmbul d’una gran victòria.