Publicitat
Publicitat

El repte més difícil de l’independentisme

Els resultats del 27-S han redibuixat el mapa polític de Catalunya en diferents direccions (¿és la CUP l’ERC del 2010?) però la gran qüestió és dilucidar si existeix una fractura identitària, és a dir, zones independentistes versus zones unionistes separades per murs invisibles però tant o més reals, com els que encara es poden veure a Irlanda del Nord. Les dades ens diuen que existeixen zones amb preponderància d’un vot o un altre, però no hi ha dos blocs homogenis enfrontats. El que hi ha és llocs on l’unionisme és marginal, això sí, i zones on l’independentisme és minoritari però no inexistent.

Així, si agafem per exemple la comarca amb menys vot sobiranista després de la Vall d’Aran, el Baix Llobregat, veiem que JxSí i la CUP sumen un 32,60% dels vots, mentre que C’s, PSC i PP arriben al 50,40%, és a dir, una diferència de 18 punts (el no guanya el plebiscit només en aquestes dues comarques i el Tarragonès). Per contra, si mirem la comarca més independentista, el Pla de l’Estany, la diferència a favor de les forces del supera els 70 punts. Ara bé, mentre que al Baix Llobregat hi viuen 804.000 persones, al Pla de l’Estany només n’hi viuen 31.000. És a dir, la immensa majoria de catalans viuen en zones on la diferència entre els dos blocs no supera els 20 punts percentuals, cosa que significa que la norma és la barreja i la pluralitat, i l’excepció és la unanimitat. No hi ha, per tant, murs com els d’Irlanda del Nord ni està justificat parlar de fractura en el cas català.

La gran lliçó del 27-S és que avui allò que vertebra més el país és l’opció independentista i no l’unionista. Això, però, no vol dir que els partidaris de l’estat propi puguin tancar els ulls a una realitat, i és que una part molt important de la població metropolitana no només no s’ha sumat al seu projecte, sinó que, per primera vegada, ha prescindit de l’eix esquerra-dreta per concentrar el vot en una opció, Ciutadans, que jugava clarament la carta plebiscitària. Han dit no sense matisos.

Aquest comportament, la concentració de vot, només es produeix quan un col·lectiu se sent amenaçat. Va passar el 2008 a Catalunya al voltant de la candidatura de Carme Chacón per frenar el PP, que va rebre fins i tot més vots que Junts pel Sí el 27-S. Aquí se situa el repte més difícil de l’independentisme si vol ampliar la seva base: desmuntar la sensació d’amenaça que tenen uns ciutadans que se senten espanyols i per als quals la creació d’un estat nou podria suposar un esquinçament identitari real.

La barrera identitària

Al meu parer la barrera identitària és més poderosa fins i tot que el discurs del catastrofisme econòmic, que només proporciona arguments a una posició ja presa. El més curiós és que l’independentisme no ha fet una campanya identitària ni nacionalista, com sí que l’ha fet l’unionisme (la bandera més gran la va ensenyar Pedro Sánchez), conscient que necessitava activar la sensació d’amenaça per mobilitzar el no.

Com es pot superar aquest obstacle? El potser hauria d’acabar de definir el seu projecte d’estat germà d’Espanya, en la línia de les relacions especials que tenen els escandinaus o els bàltics, i potser fins i tot renunciar a cert aparell simbòlic que encara és percebut com a excloent per vèncer una resistència que és més (senti)mental que pragmàtica. D’una banda la pregunta és: ¿està preparat l’independentisme per fer aquest tipus de concessions? I de l’altra: hi ha alguna alternativa?