Publicitat
Publicitat

Una setmana per trencar la polarització Trias-Colau

Tots els candidats han adaptat les seves estratègies al terreny de joc marcat per la confrontació entre l’actual alcalde i la candidata de Barcelona en Comú

La campanya a Barcelona està polaritzada entre el candidat a la reelecció de CiU, Xavier Trias, i la cap de llista de Barcelona en Comú, Ada Colau. I no només perquè les enquestes apuntin que són els dos únics candidats amb possibilitats de guanyar, sinó perquè les estratègies electorals de la resta de participants en la cursa del 24-M barceloní s’han adaptat a aquesta realitat. A grans trets, hi ha els dos candidats polaritzats (Trias i Colau), als quals ja els va bé aquest escenari, i cinc de despolaritzats que intenten treure el cap o bé com a tercera via (Bosch, Collboni) o bé com a opció ideològica forta: la dreta desacomplexada del PP, l’espanyolisme rabiós de Ciutadans i l’independentisme d’esquerres radical de la CUP.

Això no és estrictament nou a Barcelona, on les eleccions sempre han estat polaritzades entre dos candidats, siguin Maragall i Roca, Clos i Molins o Hereu i Trias. La diferència aquesta vegada és que un d’ells representa una opció rupturista, cosa que ha incrementat tant l’interès com la incertesa electoral.

Més eixos ideològics que mai

Per acabar-ho de complicar, en aquestes eleccions hi ha més eixos ideològics en joc que mai. Als ja tradicionals eix nacional (ara dividit en tres grans grups: independentistes, unionistes/federalistes i no alineats però partidaris del dret a decidir) o dreta/esquerra, ara se n’hi sumen dos de nous: vot d’ordre versus vot de ruptura, i nova política versus partits clàssics. Depèn del dia i de l’agenda política s’imposa l’un o l’altre. Així, si l’arrencada de la campanya va estar marcada per l’eix social i el xoc dreta/esquerra, amb la corrupció com a gran estrella, els missatges de Wert contra el català i la prohibició de les estelades en llocs públics han fet surar altre cop l’eix nacional.

El resultat d’aquest panorama és una campanya marcada pel foc creuat en què cada candidat té una estratègia per maximitzar els seus suports que respon a dues preguntes: quins vots vull? i ¿a qui he d’atacar per aconseguir-los? Partint de la base que Trias apel·la al vot útil anti-Colau i Colau al vot útil per foragitar CiU del consistori, la resta de candidats busquen situar-se en el mapa sempre en referència als dos favorits. I mentre uns prioritzen retenir els seus votants clàssics (Collboni i Fernández), d’altres volen créixer a costa d’ells (Bosch i Mejías). El resultat és un cos a cos i multilateral entre polaritzats i despolaritzats. Vegem-ho detingudament.

Trias, al centre dels atacs

Xavier Trias és al centre de les crítiques i els atacs, però ell només té un adversari clar, Ada Colau, i un competidor amb el qual es disputa una part de l’electorat, Alfred Bosch, a qui burxa perquè defineixi les seves aliances per concentrar així el vot sobiranista. A la resta els ignora. La seva campanya és de perfil blanc, amable, representada per unes ulleres que busquen projectar-lo com un alcalde pròxim i fiable. I són altres (Artur Mas, per exemple) els que fan servir munició de la grossa contra el duet Colau/Iglesias.

Per la seva banda, Colau es mou amb habilitat en el context de “o Trias o jo”, però l’estratègia no passa tant per buscar el cos a cos amb l’alcalde com per repartir a tort i a dret. Els seus dards van contra CiU, però també contra el PSC, contra el PP i fins i tot contra ERC, a qui acusa de ser una crossa de la federació nacionalista. La seva principal carta és captar tot el vot de canvi, i el seu principal risc és mobilitzar el vot d’ordre en contra seu.

La campanya d’Alfred Bosch és un dels experiments més interessants de la campanya. El seu to calmat i propositiu busca situar-se com la tercera via entre Trias i Colau, com el vot alhora d’ordre, d’esquerres i independentista, una tríada que considera que comparteix el barceloní mitjà i que intenta captar sobretot l’antic vot maragallista. Caldrà veure si manté l’estratègia o si opta per apujar la temperatura.

Hi ha un cert consens entre els analistes a considerar la campanya de Jaume Collboni com la millor: vídeos d’impacte, coneixement de la ciutat i recerca del cos a cos amb Trias per aparèixer com a alternativa de l’esquerra enfront d’Ada Colau. Caldrà veure si és suficient per compensar la crisi de la marca PSC, víctima alhora de l’efecte Podem i del procés sobiranista.

La pugna pel vot unionista

Alberto Fernández Díaz és el candidat que ofereix els talls més cridaners contra Colau, com quan va parlar del veneçolà Maduro o d’ alkaldessa amb k. Resignat a compartir el vot espanyolista amb C’s, ara el seu objectiu és concentrar el sufragi més dretà, i per això no ha dubtat a lepenitzarels missatges i practicar un discurs antiimmigració.

Carina Mejías ha practicat el one-shot : quan va insinuar que volia prohibir la manifestació de la Diada a la Meridiana ja es va posicionar, per a consternació dels populars, com el vot útil antiindependentista. A partir d’ara només li cal esperar que l’onada que acompanya els de Rivera arreu de l’Estat l’empenyi també a ella al consistori barceloní.

Finalment la CUP, que no compta amb un candidat carismàtic com David Fernàndez, juga a competir pel vot independentista i d’esquerres que pot estar temptat d’obeir els cants de sirena de Colau o votar una opció que tingui assegurada l’entrada a l’ajuntament, com ara ERC.

El 24-M a la nit sabrem si la polarització electoral s’ha traduït també en els resultats. L’única cosa segura és que la campanya, incloent-hi l’esprint final, s’ha jugat en un sol terreny de joc: el que dibuixen Trias a una banda i Colau a l’altra.