PARLEM-NE
Misc 23/12/2013

De la utilitat de la intel·ligència

i
David Miró
1 min

UNA DE LES MOLTES escenes d'Annie Hall que em fan petar de riure (l'aparició de Marshall McLuhan a la cua del cine, per exemple, és impagable) és quan Woody Allen s'adreça a una atractiva parella que camina pel carrer per preguntar-los quin és el secret de la seua felicitat. Ella respon que és una persona superficial, buida i sense idees. Al seu costat, l'home es limita a dir: "I jo sóc igual". Evidentment es tracta d'una boutade que fa riure perquè és una resposta inversemblant, però hi ha una lliçó per treure'n: la intel·ligència no és cap avantatge competitiu per al principal dels objectius que tenim els humans sobre la Terra, que és ser feliços.

Aquest és també un dels temes de l'obra Fum, que Josep Maria Miró ha estrenat al TNC i que resulta d'assistència obligatòria: és un autèntic festival d'idees que et travessen com ganivets a través dels diàlegs de quatre personatges magníficament interpretats per Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco i Anna Sahun. Quatre intel·ligències molt diverses interactuant damunt de l'escenari per arribar a una conclusió: res és el que sembla i, encara més important, res ens salvarà llevat de nosaltres mateixos.

Quan era xiquet no entenia com jo, que treia bones notes, era infinitament més mal futbolista que el meu company de pupitre, que jugava com els àngels però en canvi era un cap de suro en els estudis. Aquell misteri continua viu avui en dia, però en un altre format que encara m'angunieja més: deu haver aconseguit ser més feliç que jo?

stats