BarcelonaNo deixa de ser estrany que aquell que defensa el diàleg, la moderació i les terceres vies per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya defensi, al seu torn, el xoc de trens, com a solució contra la discrepància interna. El PSC és un partit que va néixer amb un ADN molt clar: sumar. I fins que la independència no ha deixat de ser una utopia més o menys inofensiva, els socialistes se sentien orgullosos de tenir a les seves files sobiranistes de pedra picada. De fet es presentaven com un partit d’esquerres que des del punt de vista nacional era neutre, és a dir, viatjava camuflat dins el corrent central del catalanisme. Quan el corrent s’ha mogut tenien dues opcions: o es posicionaven clarament o es mantenien neutres. Han optat per col·locar-se al costat dels contraris a la independència (amb PP i C’s, i no passa res), però mantenint una retòrica tramposa a favor del dret a decidir. És un joc d’equilibris inestable que no satisfà a uns i altres i que intenta amagar la realitat: el dramàtic xoc de trens socialista.
