Publicitat
Publicitat

Ada Colau i el rei

Podria passar que es fes una consulta als espanyols sobre la monarquia i decidissin que prefereixen seguir pagant-los el palau a canvi de veure de tant en tant la reina Letícia al Lecturas i a La Vanguardia. El que és inadmissible és que no se’ls pregunti i se’ls imposi per decret. I també podria passar que es fes una consulta als espanyols sobre l’exèrcit. I podria passar que els espanyols decidissin que volen seguir mantenint els soldats, capitans, cabres, tancs i submarins. El que és inadmissible és que no se’ls pregunti i se’ls imposi per decret.

Fer la revolució necessària i urgent sense solucionar aquests dos punts simbòlics i caríssims no és creïble i, sobretot, no és just. Tots dos punts, de fet, toquen una qüestió fonamental: la igualtat entre homes i dones. La monarquia és una empresa pública espanyola, segurament la principal, que discrimina per raó de sexe. Per què ens ho empassem? L’exèrcit no és una empresa paritària, és molt cara, i del tot obsoleta. De què ens serveix pagar-la? De veritat és per defensar-nos? ¿Seguiran, en aquest cas, anant els homes a la guerra i les dones quedant-se a la rereguarda?

Ara, per primer cop a la història, a Barcelona hi haurà una alcaldessa i no un alcalde. Que el fet sigui notícia demostra fins a quin punt anem tard. L’alcaldessa ha demostrat ser sensible als moviments populars, de carrer, impulsats per la ciutadania, que és qui l’ha impulsat a ella. Desitjaria, doncs, que també fos sensible al moviment popular més important i nombrós que hem vist a la ciutat de Barcelona en les últimes dècades: el que va impulsar l’ANC l’Onze de Setembre pel dret a decidir. Res més i només això. No veig cap altra possibilitat d’alliberar-nos del rei i del seu exèrcit que poder votar si marxem o no d’Espanya. Estic obligada a fer tot el possible per aconseguir-ho. L’hi dec a la meva mare, ja morta, i a la meva filla, que ara comença a viure i quan li parlo de la qüestió no entén res.