Publicitat
Publicitat

Adrenalina ANC

L'Assemblea Nacional de Catalunya ha dit que, si no hi ha pregunta clara en aquesta legislatura, tornaran a convocar mobilitzacions. En aquest sentit, en Toni Soler piulava: "Fa mandra però em temo que tocarà tornar a mobilitzar-nos".

Després de l'11 de setembre d'aquest any, jo vaig pensar que l'any que ve me n'aniria a cals monjos budistes del Garraf. Un altre 11 de setembre així no l'aguantava. Però la veritat és que ara potser ho veig diferent. M'hi estic acostumant, a això de les mobilitzacions. Ho veig com anar a fer classes de zumba. Et fa mandra preparar la bossa però, si no hi vas, et falta alguna cosa. L'altre dia vaig ser a Vilafranca, veient la jornada castellera. Veure-ho des de dalt del balcó de l'Ajuntament va fer que m'emocionés fins a les llàgrimes. Algú tan feréstec com servidora i tan poc amant de les munions, de vegades, davant l'espectacle de la massa humana fent una gran cosa, se sent sacsejar el cor. El cap de colla que pren mides, tothom sabent què fa, el patiment, els diversos senyals per dir que tot va bé o no, el moment de jugar-s'ho tot i de fer sonar la música... No m'havia sentit tan trasbalsada des del dia del concert de Leonard Cohen, quan baixava caminant per Montjuïc amb tots aquells desconeguts amb qui tenia tant en comú. Veient els castellers, vaig pensar que qui és capaç de fer allò és capaç de fer-ho tot.

Em temo que els catalans acabarem sent coneguts al món per ser uns paios que organitzen mobilitzacions. Concerts, vies catalanes, manis, castells... Jo ja estic enganxada a l'adrenalina de l'ANC. Sé que quan siguem independents ho trobaré a faltar. Espero ordres. Si cal ensenyar la roba interior al Meteosat a les 17.14, si cal tenir un orgasme col·lectiu, si cal fer un bot perquè el registrin els sismògrafs, si cal menjar 1.714 calçots a cada tram... Tot menys una cursa popular, sisplau, que la meva sogra no ho aguantaria.