Carina i Alícia

Pot passar, Carina Mejías, que siguis alcaldessa de Barcelona. (Ho va ser Joan Clos, vull dir que coses més divertides s’han vist.) I llavors, pot passar que, com has anunciat, prohibeixis la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre, perquè “divideix els catalans”. El teu pensament, en aquest punt tan pàrvul, recorda el de l’Alícia Sánchez-Camacho. Poques dones que tenim fent política i vosaltres dues sou pastades. I pot passar que també et petis les celebracions a Canaletes de les victòries del Barça, perquè “també divideix”. No hi ha cap acte, cap, cap, cap ni un que generi consens total, excepte, esclar, els obligatoris. Ahir sentia el teu cap, l’Albert Rivera, que et donava la raó. Deia que l’acte de l’Onze és un acte “polític” i aquell dia ja estem en campanya electoral.

Per tant, jo us encoratjo a demanar-ne la prohibició. No us talleu. Perquè teniu raó: un acte “nacional” sempre serà polític, aquí, als Estats Units i a la Patagònia. Als Estats Units, el 4 de juliol se celebra el Dia de la Independència (amb perdó) i a la Patagònia l’11 d’octubre es commemora la creació de la Governació del Territori Nacional (encara amb més perdó). Per tant, ens haureu d’impedir que ens manifestem. I podreu veure quants som amb més nitidesa que si estiguéssiu degustant una enquesta. També veureu que alguns dels vostres no hi estan d’acord, en això que intenteu. Te’n dono la meva paraula d’honor.

Per a les ments més immadures i narcisistes, les coses que es prohibeixen no existeixen. De la mateixa manera, hi ha qui paga una prostituta però li demana que li digui que l’estima. I s’ho pot arribar a creure. Però, Carina, sempre hi serem. Ja hi érem quan tu eres del PP. Ja hi érem quan no et dedicaves als mítings. No marxarem a casa encara que tanquis els ulls i ho desitgis molt fort, molt fort...!