Digue'm que m'estimes encara que sigui mentida...

Ahir diversos diaris publicaven enquestes sobre la intenció de vot dels catalans en les pròximes eleccions -les eleccions més apassionants que jo hauré viscut fins ara- del dia 25. Segons siguis lector d'un diari o d'un altre, el panorama és molt diferent. La Razón considera que "l'independentisme de Mas" faria que CiU perdés fins a quatre diputats i que el PSC patiria una caiguda "més suau que la de CiU". La Vanguardia diu, en canvi, que CiU frega la majoria absoluta i que el PSC s'ensorra.

En el cas de La Vanguardia van preguntar a 1200 persones (per telèfon) i en el cas de La Razón van preguntar a 850 persones (també per telèfon). Sincerament, em semblen poques persones. La Vanguardia no et fa saber quines eren les qüestions que van haver de contestar els enquestats. La Razón , sí. I així, doncs, veiem que una de les preguntes és aquesta: " Con la grave situación econòmica ¿cree que es el momento para plantear la secesión de Cataluña? " No sé què faria jo si em fessin (i per telèfon) aital pregunta. Potser mentir per divertir-me o potser dir-li a l'entrevistador que no seguiria contestant una enquesta tan tendenciosa.

Suposo que això de les enquestes és com l'amor o l'amistat. Quan alguns mitjans de comunicació encarreguen enquestes el que esperen és que el resultat sigui el que els lectors volen llegir. I el redactor de la pregunta de La Razón ho deu saber molt bé. No és el mateix que et preguntin "Oi que no m'estimes?" que no pas "M'estimes molt o poc?" Jo ja fa temps que vaig decidir no tenir amistats de sexe femení. No suporto haver d'acompanyar-les a comprar roba i després haver de contestar a la pregunta: "Em fan molt cul aquests pantalons?" Si dius "Una mica", et retiren la paraula, si dius "Naturalment que no!" tens ganes de passar-los la factura, com si fossis l'amo de l'empresa d'enquestes després d'haver fet tan bona feina.