Al bingo
La noia de la veu displicent anuncia: el 3. Miro el cartró. No el tinc. Però arribarà un moment que dirà algun número que sí que tingui. Llavors, amb el bolígraf el ratllaré. I penso: arribarà el dia que haurem de desobeir. I tots els pacífics vianants com ara jo, que no travessen mai el carrer en carbassa, hauran de fer-ho. El 6. Hem desobeït, o més aviat burlat la llei, per causes més individualistes: va burlar la llei Dorothy Parker durant la llei seca, perquè volia beure. Jo he cultivat plantes prohibides, perquè me les volia fumar. El meu amic va anar al llit amb altres homes durant el franquisme. La meva amiga va avortar a Londres. El meu company de feina va fingir una malaltia per no fer la mili. El 12, un 1 i un 2.
La causa -si se’n pot dir així- que ara tenim entre mans no és individual, és col·lectiva. I haurem de desobeir en col·lectivitat. Però poden intentar cansar-nos, descoratjar-nos, disgregar-nos, acollonir-nos. ¿Avui davant la Delegació del Govern? ¿Demà al Parlament? ¿Demà passat davant l’Ajuntament de Berga? Sí, au, va, vejam qui se’n torna a casa primer. Ara aquest diu que l’altre és covard. ¿Ara aquesta critica els Mossos? Objectiu acomplert! Fem que els Mossos siguin els dolents! Línia! Han cantat línia. La línia és correcta. Continuem per a bingo.
El 25, 2 i 5. Aquest sí que el tinc. Ara algú està a punt de cantar bingo. Cantaran bingo quan ens barallem entre nosaltres, ben dividits, com passa sempre amb les esquerres, com passava a la rereguarda del bàndol roig, dividits pel sí, no pas junts, perquè junts ho podríem fer. Com sempre importa més la mímica, l’ slow motion, dissimular el vol erràtic de mosca que ha ensumat flit, la por de perdre vots que faria perdre vots, la mandra. Ben dividits. Bingo! Han cantat bingo!
