18/08/2017

Periodista

2 min

Per coses de la vida conec uns familiars de la dona de la famosa fotografia d’Agustí Centelles Mater dolorosa. Es tracta de la imatge d’una dona, Maria Riu Esqué, plorant, destrossada, davant del cadàver del seu home, Gabriel Pernau i Sans (pare, sí, del periodista Gabriel Pernau). La foto és del 3 de novembre del 1937, dos dies després del bombardeig de Lleida per part de les tropes de Franco (un dictador que compta amb una fundació a Espanya per honrar-ne la memòria). Aquests familiars expliquen que cada vegada que veuen la foto (en exposicions, reportatges...) veuen també el dolor dels seus avantpassats. I els fa mal, tot i el temps que ha passat. No ho acabes d’entendre si no hi poses, en una foto així, l’entorn de la teva vida. El teu avi i la teva àvia, per exemple. O si t’hi poses a tu i t’imagines el dolor (retratat) dels teus nets. La foto d’Agustí Centelles, tot i entenent aquest dolor, explica -és la feina del fotoperiodisme- amb un instant decisiu en la vida d’aquesta família la bogeria de la guerra. Què explica la portada sensacionalista d’El Periódico d’ahir? Què ens explica la sang, els cossos esbudellats de gent concreta, amb noms i cognoms i família que a hores d’ara vola en avió per abraçar-los per últim cop? Què ens explica l’escampall indigne de gent morta, que segurament tenien peluixos o mascotes amb nom, marques de banyador a la pell o un mòbil ple de fotos alegres? Per què els hem de veure, exposats al quiosc?

Diria que sempre, quan publiquem el que sigui, hem d’imaginar-nos al davant, asseguts en una butaca, els familiars dels protagonistes de la nostra història observant-nos atentament. La mare d’aquest turista mort que venia de vacances, els veïns d’aquesta família de Rubí... No és periodisme quan fa més mal veure el tractament de la tragèdia que la mateixa tragèdia. No és periodisme si es fa només per diners. No és periodisme.

stats