23/05/2017

Al costat de Manchester

2 min

Tu agafes una rosella i jo et dic: “Quan jo era petita els pares no me’n deixaven agafar, de roselles, perquè deien que portaven droga”. I de seguida em preguntes si és veritat, sense deixar de donar voltes a l’spinner. Parlem de música. Em preguntes si, quan siguis més gran, t’acompanyaré als concerts que t’agradin. “Si a mi no m’agraden no!”, declaro. “És que segur que no t’agradaran...!”, et queixes. Llavors ens aturem al costat d’un canyissar. Trenco una canya tendra. En separo les fulles. La vaig pelant. Si en treus una capa, en trobes una altra, que envolta l’altra, que envolta l’altra. La gràcia és quedar-se la capa de fora i treure’n totes les altres que hi ha a dins, a la vegada, de manera que aconsegueixes quedar-te un cilindre buit acabat en punxa. Si bufes, fa soroll de mosquit. És talment un mosquit. Si trobes que el soroll no és prou agut, només has de fer la mateixa operació amb la resta de capes, que, esclar, són més estretes.

T’ensenyo a fer-ho i t’agrada molt. De cop, l’spinner passa a la butxaca. És graciosíssim bufar aquell instrument i fer aquell soroll de mosquit. Idees plans nocturns en què espantaràs el pare o l’àvia o els amics (si anem a la muntanya, que ho hem dit, que hi anirem) fent veure que ets un mosquit. Bateges l’instrument com a Mosquitèitor. T’adverteixo que no dura gaire, un Mosquitèitor, que quan s’omple de saliva i es trenca ja no fa servei.

Un dia més que no passarà a la història, que ni tu ni jo no hauríem de recordar, perquè, sense haver-nos-ho dit, tenim la certesa que tot anirà bé, que ens morirem de velles i que cap mal ens tocarà de prop. I que un dia, d’aquí uns anys, tu voldràs anar a un concert d’adolescents i acabaré cedint -rondinant, perquè el cantant no m’agrada- i t’hi portarem. I esperarem, esclar, que tornis a casa.

stats