09/06/2017

Avui

2 min

Molt bé, endavant, som-hi, és avui. Avui tenim data i pregunta per al referèndum d’autodeterminació de Catalunya i, tot seguit, tindrem els renys o si més no la boca premuda de la congestionada vicepresidenta espanyola. Ja no hi ha rialles de conill, com quan van decidir que no ens permetien ni tenir l’estatutet d’autonomieta d’en Flanders i reien a la manera de l’abusananos de la classe davant del cap d’esquila. ¿Va anar així, oi, més o menys? I ens ho vam empassar sense condó.

Ara exclamen que no ho farem. Ja vam sentir com es gastaven els fons reservats per provar d’impedir-ho fabricant proves falses. Repeteixen que no ho farem, perquè no, no som -per a ells- un subjecte polític. Ho va dir la Belén Esteban: “Que Catalunya s’independitzés seria com si m’arrenquessin un braç”. Per a ella i per molta gent som un braç. (Fins no fa gaire les dones no teníem ànima, què voleu?)

La qüestió, però, és que si Catalunya diu que sí i s’independitza, la Belén Esteban seguirà tenint una nació espanyola. Una nació sense Catalunya, i, per tant, fraternal. L’Espanya que sí que vol estar unida. En canvi, si Catalunya no pot votar i no s’independitza, nosaltres ens quedem sense nació. Què en quedarà, de nosaltres? Què en faran? Fins on intervindran per escarmentar-nos ben escarmentats?

Per tant, amic, amiga, dir que això no és cosa teva, dir que no s’ha d’anar de pressa, dir que el marc legal, etcètera, és dir sí al CIE obert a Barcelona (nosaltres no el podem tancar i ells no volen), sí a la monarquia (al seu sexisme i classisme insultants), sí a la desigualtat econòmica entre comunitats, no a TV3, no a la llibertat de càtedra. I sí, també -que suposo que compensa la resta de coses per a segons qui-, a partits de la selecció espanyola a Barcelona. No mullar-se és mullar-se, amics, de la mateixa manera que ser apolític és ser de dretes. És l’hora dels activistes de quilòmetre zero.

stats