Estimada Marta...

Diuen, diuen que la Marta Ferrusola, com els traficants d’estupefaents, parlava presumptament en clau amb el seu banquer d’Andorra a l’hora de fer moure la presumpta pasta presumptament no declarada. “Soc la mare superiora de la Congregació -escrivia també presumptament l’any 95-, desitjaria que em traspassés dos missals de la nostra biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia”. Els missals eren els milions (de pessetes). Així doncs, dos missals, dos milions. Talment com els fumetes o els farlopaires quan demanaven al camell “un cedé dels Beatles” o “un dels Rolling Stones”. Ho feien per si els escoltava la policia, però era un gest tan inútil com dir “ho pagaré en B” en lloc de dir “ho pagaré en negre”. Tothom sap de què va.

Cadascú té els seus referents, i ella tenia els seus. Feia servir un eufemisme religiós com a dona de missa que era i potser encara és. Però és això un sacrilegi? ¿Se n’hauria de confessar?

El que m’alegra del cas és que, a diferència de l’Ana Mato, que no sabia res dels negocis del marit, i a diferència de la infanta Cristina, que no sabia res dels negocis del marit, i a diferència de la dona d’en Millet, que no sabia res dels negocis del marit, ella sí que remenava les cireres. Això és una dona. Ens ha empoderat de cop a totes les que reclamem igualtat en el món dels negocis tèrbols.

Vull homenatjar, des d’aquí, el pacient guardià que ha mantingut ben desada al calaix aquesta informació fins al dia de la declaració de la Carme Forcadell i l’Anna Simó. Comprenc molt bé que publicar un cas així s’ha de fer en un dia assenyalat, per veure si algun panoli relaciona una cosa amb l’altra. Ara bé, jo no m’hauria pogut esperar. No hauria pogut. La feina ben feta no té fronteres. Sobretot, fronteres andorranes.