12/04/2017

S’ho mengen tot...

2 min

Abril. Ara potser sí. Ara potser sí que ja ha començat la temporada de les maduixes del Maresme, que hi creixen divinament, en aquesta comarca, perquè hi ha terrenys arenosos amb pendent i bona capacitat de drenatge. I això és el que li cal a aquesta fruita, que si la veiéssim i tastéssim avui per primer cop ens meravellaria. (Jo recordo la il·lusió que em va fer l’arribada dels kiwis a les nostres latituds.)

El cas és que fa més d’un mes, quan ni de bon tros n’era la temporada, que la dona de les maduixes fa la ruta dels restaurants del carrer Enric Granados, de Barcelona. Tot el mes de març i una mica abans i tot que l’he vista. Anava amb una furgoneta plena de caixes de fusta curulles de maduixes. Les venia als restaurants. Aquests restaurants que -per entendre’ns- fan “timbal d’amanida” (traduït: variat no gaire abundant de fulles variades a granel amanit amb fals vinagre de Mòdena) i “carpaccio de pinya” (traduït: pinya tallada molt prima).

Si li haguéssiu preguntat a la dona com era que despatxava maduixes “del Maresme” al mes de març, us hauria donat aquesta resposta: “Ah! Són de l’hivernacle!” I hauríeu vist que afegia: “S’ho mengen tot”.

S’ho mengen tot. Aquesta és la qüestió. El menjar ha de tenir color -com més millor-, però gust i olor no cal.

No sé si la dona de les maduixes, ara que ja ha complert la missió, es dedicarà en els propers mesos a les cireres. Les cireres també arriben abans d’hora i, com és natural, també tenen el mateix gust que el porexpan. El meu pare sempre deia, quan una taronja no li agradava, que tenia “gust de medecina”. La seva neta al món d’avui pot aspirar al contrari. A dir que una medecina té gust de taronja. Si vull que senti l’olor de la maduixa, li hauré de comprar un xiclet o un ambientador.

stats