18/04/2017

Menjar sota el burca

2 min

M’explica el meu cunyat, acabat de tornar de l’Aràbia Saudita per raons laborals (hi ha anat a fer de lampista), que el van fer fora, molt amablement, del restaurant on prenia un refresc (no hi ha la possibilitat de prendre alcohol) perquè va equivocar-se i en lloc de seure al lloc reservat per als homes va seure al lloc reservat per a les famílies i, per tant, mixt.

En la poca estona que va poder observar aquell món estrany va veure com s’ho fan, les dones que van amb burca, per menjar. S’alcen un moment la roba i s’introdueixen un mos a la boca procurant de no tacar-se i, sobretot, de no ser vistes. Per a elles és impossible queixalar en públic un kebab o qualsevol mena d’entrepà, esclar. Per fer aquest gest tan normal calen les dues mans, cosa que impedeix, doncs, apartar la feixuga cortina. Per tant, l’espòs (que va còmodament vestit a la manera occidental) de tant en tant li alça la roba i li acosta el got perquè xucli amb la canyeta o li allarga una cullerada. No sabem si allà dins ella somriu o fa una ganyota. No sabem si per dins ell somriu o fa una ganyota. Hi deu haver de tot.

Menjar d’aquesta manera -esperar que aquell que et cuida i et castiga et doni un tall- és el que fan els animals domèstics. De cap manera podem saber si aquesta vida d’esclava permet a les dones de l’Aràbia Saudita tenir pensaments abstractes. Sol passar que, quan hom es veu privat d’allò que és essencial, encamina totes les forces al benestar i la supervivència. Llegint les Cartes a Olga, de Václav Havel, et sorprens del poc amor i de la molta practicitat que les amara. “Envia’m sabó, però sisplau, de mida petita o no el deixaran passar”. Quan et cal sabó no t’embranques escrivint poesies. Vull dir, doncs, que si et tracten com un animal acabes esdevenint un animal. I si esdevens un animal no hi ha cap raó perquè no et tractin com un animal. Tot això ve a tomb del viatge que va fer, no fa gaire, a aquest país, el rei d’Espanya, per vendre’ls armes.

stats