20/04/2017

Però això és ‘off the record’, eh?

2 min

Sí, sí. La majoria diem coses en privat que no diríem en una roda de premsa, és cert. Comentaris feridors d’altres escriptors, burles amb els títols dels seus llibres. Bromes cruels sobre crítics literaris que també escriuen, els seus fracassos sexuals i les pàgines de ficció que cometen. Bilis sobre cuiners, cleques a periodistes, paraules lletges dels nostres exs, crítiques als altres pares de la classe i els seus fills. Opinions sobre bellesa i lletjor de tothom que no és a la taula on sopem. Racisme, sexisme i classisme. Dir en privat allò que no diem en públic. Riure d’un acudit massa incorrecte i de les desgràcies d’aquell conegut. Després, tapar-se la boca amb culpa i fer “Ai, no, no, va, prou”.

Hi torno avui, a l’afer d’en Bonvehí, perquè en privat tothom diu coses. No només els partidaris de votar. En Bonvehí va dir que si el referèndum sortia malament, llavors haurien de buscar un candidat “autonomista”. Això ve a dir-nos que ell es casa però només en la salut, no pas en la malaltia; en la riquesa, però no en la pobresa. Que el candidat que ells tenen pot tenir una essència o una altra, depenent de com bufi el vent. I això s’entén perquè al seu partit d’essències n’hi ha més d’una. I que algunes de les senyores amb rebequeta que els voten s’hagin fet indepes (per cansament, per impotència, per convicció o per tot a la vegada) és mèrit d’ells. I les necessitem.

Ara bé. De converses en privat també n’hi ha a l’altra banda, no flipem. En privat hi ha càrrecs del PP que admeten que fer el referèndum és de justícia. En privat hi ha càrrecs de Ciutadans que asseguren que sortir tot el dia dient que no, que no, que no es pot fer el referèndum és molt antipàtic. En privat hi ha càrrecs comuns que et diuen que votaran però que, sisplau, no ho diguis a ningú.

stats