Quin do de gents, quin ‘savoir faire’...

Llegeixo a La Vanguardia de Dijous Sant les últimes notícies sobre això que en diuen la “superilla”. Es tracta -segons informació de l’Ajuntament de Barcelona- d’“una unitat urbana més gran que una illa de cases però més petita que un barri, amb carrers pacificats; és per això que representen una oportunitat per repensar i regenerar Barcelona, posant en pràctica iniciatives que voldríem per a tota la ciutat”. Carrers pacificats vol dir carrers sense trànsit, suposo, que suposo que potser està bé, excepte per als veïns dels carrers no pacificats i no repensats del voltant. No negaré que les activitats que s’espera que es duguin a terme a la superilla (lectura al carrer, ioga al carrer, sopars al carrer...) em semblen molt més còmodes i eficaces als llocs originaris (biblioteques, gimnasos, menjadors).

El cas és que en aquesta informació que els dic es lloa la tinenta d’alcaldia Janet Sanz, de la qual ens expliquen que “va donar mostres del seu do de gents i del seu savoir faire en reunions tumultuoses” i a la qual, ens fan saber també, “algunes veïnes deien «nena» quan repartia el torn de paraula”.

No poso en dubte aquest do de gents, i encara menys aquest savoir faire, però sí que voldria defensar, també, el de les veïnes que li deien “nena”. La redacció del text suggereix que aquest “nena” es feia servir en un to de menyspreu envers la seva hipotètica joventut. Ara bé, qualsevol que tracti habitualment amb el grup humà anomenat “veïna” sabrà que sol dir “nena” a qualsevol dona del seu voltant. I ho fa per bon rotllo (o per do de gents i savoir faire, si ho preferiu). Jo vaig a la plaça i totes les venedores em diuen “nena”. No és amb intencions menyspreadores. De la mateixa manera que quan em diuen “Hola, fill meu”, en masculí, no estan sent heteropatriarcals ni suggerint que són les meves mares.