La transcendència

Roda, roda, roda i roda malgrat tot el que passi. Diumenge Florence Kiplagat intentarà el rècord del món de mitja marató a Barcelona, tu avui faràs una calçotada amb els amics del futbol i la dona del meu amic, que és a l’hospital, ha canviat de planta. Però divendres, entremig de tot, hem vist per la tele el final del judici de les urnes. N’haurem de dir així, d’aquest judici, perquè li posin l’eyeliner que li posin els tanatopràctics oficials, el judici és per haver posat urnes. “No, és que no és per haver posat urnes -et dirà el tertulià insaciable-, és per haver prevaricat i desobeït, que és molt diferent”. D’acord, si ho voleu així. Per haver desobeït a l’hora de posar les urnes. La meva tieta Pura també prenia aigua del Carme pels ensurts, no pas per l’alcohol. I ara.

El resum d’aquest judici de les urnes és la frase del fiscal, que diu, a l’hora de les conclusions: “Debido a la trascendencia, realizo el alegato en castellano”. Perquè les coses transcendents s’han de fer en castellà, no pas en aquesta llengua. Les televisions espanyoles no podrien subtitular-lo, esclar, les coses transcendents no se subtitulen. No pas al castellà. No pas del català. Aquesta llengua nostra pot tenir gràcia per fer quatre novel·letes que no sortiran en cap cànon, per cantar cançons de bressol o per fer programes de tele que no es vegin fora d’aquí, però no per fer coses transcendents com parlar en un judici (que sortirà a les teles espanyoles). Després d’ell, Irene Rigau tindrà el bon gust i la saviesa de citar Antonio Machado. Penso ara que quan la Verge se li va aparèixer a Bernadette Sobirous i ella va explicar què li havia dit, els savis van qüestionar-la. No podia ser que la Mare de Déu no parlés en francès i fes servir la parla d’aquella pastora. Roda, roda.