02/03/2017

Verdures!

2 min

El company Daniel Romaní feia un imprescindible article, molt ben travat, en aquest diari, que ha tingut gran èxit. Parlava d’una cosa tan senzilla, però tan complicada, com les hortalisses.

Imaginem ara que, després de llegir-lo, tinc ganes de fer-li cas i vull, per exemple, una amanida bona per dinar avui, que és dia de cada dia i no soc a casa. Soc, posem, en una de les grans ciutats de Catalunya, com Tarragona, Terrassa, Sabadell, l’Hospitalet, Lleida, Sant Cugat... On vaig? A Barcelona, la ciutat que trepitjo més sovint, és dificilíssim trobar-ne una, d’amanida, que sigui ben feta i millor que la que et faries a casa. No parlo, esclar, dels grans restaurants (a Catalunya en tenim un munt, de bons) sinó dels de menú de cada dia. En aquest cas -i hi ha alguna excepció- normalment te les fan de brots variats i -si tens sort- hidratats i comprats a granel (si no tens sort, són de bossa i estan secs). Si no, d’enciam romà, però del que et trobes al súper, envasat amb un altre, en plàstic i que no té cap gràcia. Impossible trobar una amanida d’api. De fonoll seria un miracle. Ja no demano un tomàquet com els del Saura en aquella campanya electoral, demano un tomàquet que no sigui marró o rosa per dins i verd per fora. Demano una pastanaga que no sigui de pot. Demano ceba tendra, cogombre que no faci sis mesos que és a la nevera. Demano un rave. Un rave? I un rave!

L’enciam romà de pagès, tan cruixent, ben hidratat i ben escorregut no el trobes enlloc. Fa segles que als restaurants no hi veig albergínia o carbassó arrebossats com els que feia la meva iaia. Qui fa carxofes fregides? Qui en fa truita? Em direu, potser, que la solució és anar a un restaurant vegetarià. Puc anar-hi un dia, perquè m’encanta la carn, però i ca! Allà també en general la cosa no millora. Les verdures són en uns bols d’acer inoxidable, no tenen gust de res i conviuen amb les pipes pelades.

stats