Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Ha arribat el dia

A la sobretaula parleu del nom d’aquella actriu que sortia en aquella pel·lícula. Com se diu? No us surt! Tothom exclama: “Ai...!”, perquè tothom sap qui és, però ningú és capaç de recordar com se diu. Ràpidament, la dona irònica diu: “Ara ens ajudarà Sant Google”. I treu el telèfon mòbil i ho busca. I quan en diu el nom, tothom exclama: “Aixoooò”. Però abans, quan no hi havia internet, hauríeu pensat fins que us sortís el nom. Algú hauria dit: “Em sembla que el cognom té dues síl·labes”. I algú altre: “Em sembla que el nom té una a ”. Us hauríeu concentrat. I us hauria acabat sortint.

De la mateixa manera, quan éreu adolescents i volíeu saber què deien les lletres de les cançons en anglès que us agradaven (quin misteri), havíeu de deduir-ho, preguntar-ho a algú que en sabés, demanar-ho al mestre d’anglès. Ara és fàcil. Només cal escriure a Google, per exemple, “ Mellow my mind traducció lletra”, i ja surt. No dic que no estigui bé. Dic que llavors, amb aquell mètode, la cançó entrava més endins, perquè havia costat més de traduir-la. L’última prova. Abans, quan escrivíem un article i havíem de posar-hi, per exemple, la cita d’un col·lega, l’havíem de buscar i copiar, perquè el diari, els llibres, eren en paper. Buscar i copiar feia que ho interioritzessis. Ara fem servir el pràctic “retallar i enganxar”. Diria que Google ha fet que a tots nosaltres se’ns rovelli el cervell, per la falta d’ús. No ens cal pensar, no ens cal deduir, ni tan sols ens cal copiar. Almenys, abans, els mals estudiants copiaven -a mà- els treballs dels bons estudiants.

Diria, doncs, que ha arribat el moment, prematur sens dubte, en què, com tothom fa un dia o altre, em queixi de “la societat d’avui en dia” i senti nostàlgia pels patiments d’abans. De “la nostra època”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT