L’amanida de l’àvia

És un forn on no només s’hi compra pa, sinó que també s’hi pot prendre cafè i menjar-hi alguna pasta o un entrepà estret i ple de coses. L’han fet de nou, però imitant un estil antic i rústec que et suggereix que allà hi ha uns flequers que es lleven a les cinc per fer els diversos i tan variats pans de diverses i tan variades llavors. A l’aparador hi posa: “Forn de pa, degustació”, que vol dir, suposo, que allà dins no et limites a menjar, sinó que, com que tot és tan bo, “degustes”. A la nevera del fons hi ha amanides per emportar en uns envasos de plàstic transparent. Entro i n’agafo una de verda. Duu un grapadet de fulles de ruca, quatre tomàquets cherry sencers i quatre avellanes. La deixo al taulell i la caixera em diu el preu. Em sembla entendre “Ciento cincuenta” i li dono un euro i mig. Llavors, ella fa: “ No, no. Siete cincuenta”. ¿Set euros amb cinquanta per una amanida? ¿Per aquesta amanida? La deixo al taulell i surto.

A l’establiment d’una mica més avall hi ha una botiga de menjar per emportar “com el de l’àvia”. S’entén que et volen dir que les àvies cuinen amb ciència i també amb paciència, i que, per tant, en aquell establiment hi trobaràs el que tu ja no tens temps de fer: un plat com els d’abans. Hi entro i vaig cap a la nevera del fons. Agafo una amanida d’enciam iceberg amb blat de moro de llauna i una llenca de salmó al damunt. La duc al taulell i pregunto quant me’n faré. “Vuit euros”, em diu la dependenta. Vuit euros? Vuit euros és el preu d’un menú.

Podria anar a fer un menú que contingués amanida, diran vostès. I tindrien raó. Però quina amanida? A la ciutat de Barcelona és una odissea trobar un menú amb amanida d’enciam romà (una amanida que no sigui de bossa) amb pastanaga de debò (no de llauna) i amb alguna cosa més que blat de moro i tomàquet sense gust. Si un dia, en un menú, veig una amanida d’api o fonoll, suposo que em posaré a plorar. I no només pel preu.