L’endemà

Matí d’any nou. El ritual mana esmorzar les restes del sopar en pijama i considerar-les mig dinar. I després, al cap d’una hora, potser tornar-hi. Dia de descontrol alimentari, l’horror de les dietistes i dels que tenen un blog sobre menjar responsable, que avui ja aconsellen començar-se a depurar. Repassem els diferents culs de les ampolles de vi que vam desar a la nevera, tapades, i que, avui, encara estan millor que ahir. “¿Mama, puc esmorzar amb refresc?” La resposta, avui, és “sí”. Avui, sí a tot. Avui pots pessigar patates fregides d’aquest bol oblidat al marbre, al costat de la bossa del cotillón (com em fa riure la paraula cotillón ). Una bossa de cotillón, per cert, que era un prodigi de reciclatge. Contenia les gorres amb goma de cada any (gomes que es peten abans de les dotze, sempre), uns nassos de pallasso de color blau, unes garlandes hawaianes i unes dents de Dràcula. Si Dalí ho hagués vist, li hauria explotat el cap. Segurament l’amo de la botiga va decidir reciclar, com nosaltres fem avui, els excedents del Halloween. Esperem aquest moment més que ahir, encara. Entaular-se, engegar la tele i veure les repeticions dels programes d’anit, i les vidents de les teles privades amb vestits de festa que els fan ressaltar les metes i la cel·lulitis dels braços.

A la nevera, a sobre dels iogurts (perquè ja no queda espai) hi ha una safata de cartró que ahir contenia canapès (aquelles files ordenades i llamineres del que en diem “canapès variats”, que fan tanta il·lusió) i que avui acull els sobrers, sense ordre ni concert. Dues croquetes, dos trossos de coca de recapte, una torradeta amb paté, un formatge encetat... M’agrada pensar qui va ser, de tots els que ahir van sopar en aquesta casa, que al final de la nit els va col·locar en una sola safateta, per no llençar-los. Per l’endemà.