Publicitat
Publicitat

CITA ESPORTIVA

A dins de la Marató de Barcelona

Empar Moliner explica la seva primera cursa de 42,195 quilòmetres i la satisfacció que suposa acabar-la

La Caballé cantant Barcelona a tot drap pels altaveus és -més que no pas el tret de sortida- l’estímul per arrencar a córrer. Confeti que cau. Jerseis vells abandonats a les reixes dels diferents calaixos, que han fet el fet mentre ens esperàvem, amb fred, i que ara ja sabem que ens faran nosa. Sortim. I, de seguida, poquíssims quilòmetres més enllà, una llarguíssima i maldestrament ordenada filera d’homes, tots d’esquena a nosaltres, que fan pipí. Un guiri despistat se’n va cap a una fruiteria oberta i agafa una mandarina. Es pensa que és avituallament. Alegria, encara, xerrameca. “És la teva primera marató?”, i dius que sí, i que tens por del mur, això que diuen que passa a partir del quilòmetre trenta: el cos ha buidat les reserves de glucogen i comença a gastar greix, que és un combustible menys eficient. Llavors et sents desorientat i no pots avançar. Diuen, diuen, diuen... Passem per davant del restaurant italià Tramonti, a la Diagonal. Un dia, aquí, vaig convidar-hi a sopar el Dyango. Ho juro.

Els primers deu quilòmetres correm reservats, provant de frenar el cos, que ja acceleraria. I, de tota manera, els primers abandonaments. Una parella amb roba nova de trinca de dalt a baix (etiquetes llargues que pengen, d’aquestes que has de retallar per la línia discontínua) i encara aquell plàstic transparent en forma de T que subjectava l’altra etiqueta, la del preu. Caminen com si no entenguessin què els passa. “No esteu bé?”, pregunta un home que corre descalç. La dona fa que no amb el cap. Escolto la conversa: tenien un repte solidari, o sigui que van fer-se una samarreta amb el lema: “Si no ho intento no sabré si ho puc fer”. Però no es van entrenar. Es van creure, de veritat, que desitjant-ho molt ja n’hi havia prou.

La Pedrera, després la Casa de les Punxes. Ja en portem quinze. A banda i banda del carrer, a les llenques de sol, perquè a l’ombra hi fa fred, gent que anima. N’hi ha de tres tipus. Els festius, que van disfressats. Criden “Vinga valents!” i duen cartells alegres on hi diu, per exemple: “Si fos fàcil jo ho faria!” Els implicats, que tenen algun amic o familiar corrent. Porten cartells, també, però més personals: “Go, go, go, papa!” I els professionals, que et donen indicacions com si fossin el teu entrenador. Amb un to sec i contundent fan: “ Vas bien, vas bien, no aflojes que vas bien ”.

Sempre algú per darrere

Meridiana. Aviat farem la mitja. I que poca cosa que sembla ara, una mitja. Veiem venir la gent de tornada, per l’altre carril, i hi ha qui ho troba descoratjador, però després, en canvi, tindrem el premi de veure els que encara van d’anada. Sempre hi ha algú per darrere teu. Només una possibilitat de ser l’últim. Menjo taronja a l’avituallament i veig que em va molt bé. O m’ho sembla. Al meu costat tres mascles més fibrats que un paquet de cereals s’expliquen -és increïble- el que van sopar ahir. Es veu que la pasta aconsellada ja se la van cruspir per dinar. Al vespre, uns entrecots de vedella que es veu que s’havien de transportar en carretó i innombrables porrons de vi. Me’ls miro un moment. Qui pot parlar d’això ara amb aquesta naturalitat? I, llavors, els veig la samarreta i ho entenc tot: són de la Garrotxa.

El mur

Agafo un grapat de fruita seca i vaig ganyipant. Si algú s’ha escrit cartes amb algun presoner algun cop haurà vist que a la presó una petita novetat, per minsa que sigui, els distreu el dia tan monòton. Ara ho entenc una mica. Sembla mentida com el fet de menjar avellanes i de pensar “Me les faré durar fins al quilòmetre següent” t’entreté. I, de cop, el quilòmetre 31. A l’esquerra, una mena d’escultura amb lletres de porexpan on hi posa: “El mur”. Somric. I, més endavant, ho entenc. És propaganda d’un programa de TV3 que tractarà de corredors. Molta gent crida: “Va, va, que el mur no existeix!”

Ara diuen que va de debò. Que la marató comença aquí. Jo vaig bé. Al meu costat un home diu: “Ostres! Aquest gel que m’acabo de prendre m’ha anat de conya. Sembla que estigui de festa”.

Un grup d’homes -que primer confonc amb les llebres que marquen el ritme de les quatre hores- porten un noi en un cotxet d’una sola roda. L’un estira per davant, l’altre empeny per darrere. Tothom els aplaudeix. I encara una altra història increïble. Un home amb crosses. Allà, lluny, algú que em sembla que conec aplaudeix i toca la mà dels corredors. És Javier de las Muelas, l’amo de la cocteleria Dry Martini. “Si acabo, vindré a prendre’m un Wild Breakfast!”, li dic. “Ànim, Empar”, criden les tres iaies clàssiques que sempre hi ha a les curses, que sempre van juntes, com cosides pels abrics (i que sospito que són figurants pagades per l’organització). Passem per la plaça Catalunya i baixem Portal de l’Àngel. Quanta gent. Això que fem nosaltres no té gaire sentit, però això que fan ells d’alguna manera en té menys. Em donen la mà tres Spidermans que em fan riure amb molta alegria (perquè van vestits de Spiderman, perquè són tres, i perquè, carai, ja ho tinc).

I, ara, a descomptar. 37. Me’n queden cinc, que en realitat són tres més dos. M’han dit els experts que el Paral·lel, que fa una mica de pujada, et sembla tan dret com un carrer de San Francisco. Molta gent camina, molta gent no pot més, però ja no s’aturaran. Al fons, la plaça Espanya. I el veig! 41, quin número més preciós. Ara sí. Correm, correm, passem el 42 i amb la dignitat que ens queda ens mengem els últims metres. “Quin cansament més bo”, em dic. I també em dic que si no et canses, si no saps el que és cansar-se, no et pots emocionar. La marató és meva. Penso en Filípides. En fi, ell no va tenir begudes isotòniques cada 3 quilòmetres i mig. Si no, no hauria acabat com va acabar, pobre.

L'