Publicitat
Publicitat

Més, tot, àvidament (amb permís de Lluís Llach)

El dirigent de Podem Juan Carlos Monedero va visitar el plató d’ Els matins de TV3 i va dir, a preguntes de la Lídia Heredia, que el somni de la independència “pot semblar atractiu però no és real”. Però si només somniéssim coses reals, a priori no tindríem somnis, sinó coses apuntades a l’agenda. Si no somniéssim coses que de vegades semblen impossibles no hauríem aconseguit enamorar qui volíem, ni tenir un hort, ni córrer una marató, ni superar una malaltia, ni abandonar algú que no estimem, ni viatjar, ni tenir fills. La raó, per cert, per la qual diu que aquest somni (que reconeix atractiu) no pot ser real m’agrada molt. “Perquè portem més de cinc segles junts”. Que castís. Vull dir, que “de la casta”.

De tota manera, de tots els arguments que ha donat, n’hi ha un de pintoresc. L’home reconeixia que Catalunya és un subjecte polític, sí, però afegia que molta gent, en la campanya de les europees, els deia: “Si Espanya és Podem, no me’n vull anar. Però si és la imatge del PP de toreros, Tejeros i bisbes... no vull ser-hi”.

Quan un subjecte polític demana (amb diversitat de manifestacions, performances, lipdubs, succedanis de referèndum, etcètera) la independència, no és perquè mani el PP i no mani Podem i ja està. No és tan senzill. Ni el PP ni Podem són tan importants. Que mani el PP sens dubte hi ajuda, perquè ens asfixia i humilia cada dia, per donar plaer als votants de la resta de l’Estat. Però voler ser independents no depèn de si els que governen molen o no molen. Qui vol marxar vol marxar. I qui vol marxar ho vol fer per raons profundes i meditades, ancestrals o sobrevingudes, però que no depenen de si el vent bufa d’una manera més o menys favorable. Qui vol marxar vol la dignitat de poder reinvertir el fruit dels seus guanys en ell mateix. Vol ser major d’edat. El que pot fer Podem és que la marxa sigui amistosa. “Somniem? És clar que sí”.