Publicitat
Publicitat

Nacionalismes com el meu

Felipe González, el president espanyol que va firmar l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea, ara fa trenta anys, ha dit aquest dimecres que “la pèrdua de rellevància” d’Europa es deu, entre altres coses, a “la reaparició dels nacionalismes que refusen els valors de solidaritat i integració europea”. No cal dir a qui es refereix.

Segur que cap de nosaltres veu malament haver de pagar uns diners per contribuir a les desigualtats socials del món. Tots trobem necessari que part del nostre sou serveixi perquè hi hagi nens que tinguin garantits els tres àpats al dia. Però els moltíssims diners que paguem els catalans no serveixen per a això. I, per tant, a Catalunya hi ha nens que no tenen garantits aquests tres àpats. Els diners que paguem a l’Estat serveixen per al que l’estat espanyol decideix. I el que l’estat espanyol decideix és, per exemple, pagar quilòmetres del luxós tren anomenat AVE que ningú no agafa o pagar els palaus del rei Felip VI. El que torna a Catalunya, després del descompte, és misèria.

Si nosaltres no decidim per a què serveixen els moltíssims diners que paguem, Felipe González no pot parlar de “nacionalismes que refusen els valors de la solidaritat”, perquè la solidaritat es decideix, no s’imposa. Si et fan pagar uns diners exagerats a l’amo i ets pobre perquè pagues massa, no és “solidaritat” sinó “tribut”. Els nostres tributs paguen Espanya. Per això, les nostres raons per marxar són econòmiques i sentimentals, mentre que les seves perquè ens quedem són només econòmiques. Quan diuen “ mejor unidos” volen dir millor per a ells, per tant, pitjor per a nosaltres. I és per això que els bascos i els navarresos estan tan callats i quietets en tota aquesta qüestió del dret a decidir. Saben que si marxem el seu estatus al Regne s’acabarà. Sense els catalans, algú haurà de pagar la insolvent mentida que és Espanya.