No et toquis, que et quedaràs cec
Pel que fa a mi, la diferència entre ara i l’any passat és que ara rebo molts més insults a Twitter quan parlo de sobiranisme. També molts més missatges de l’estil: “Vaya, vaya, catalufos. ¿Ahora que a lo mejor perdéis os cagáis?” No vol dir que ara hi hagi més espanyolistes (d’aquesta mena). Vol dir que abans se n’estaven, potser perquè no les tenien totes.
Qui vol votar, com jo, està disposat a perdre. S’arrisca perquè vol la veritat. I si resulta que la veritat no és la que somniava, s’ho prendrà de la manera que s’ha pres les grans qüestions que li han sacsejat la vida: amb humor. En canvi, qui diu que no, que no hem de votar (i, per tant, es prohibeix a ell mateix la possibilitat d’expressar el que vol), no s’arrisca. Tot seguirà com a ell li plau. Aquest que no vol que votem (i que, per tant, no vol votar) fa un temps es pensava que si votàvem, perdria. Ara potser es pensa que guanyarà. Fins i tot a mi m’influeixen les enquestes, els titulars tramposos i les fotos poètiques de la Llanos de Luna als suplements dominicals mostrant la cara més humana. Abandonar? Veure que, un cop més, ets al cantó equivocat. Com llavors. Catalunya no dóna suport a Felip V? Ho paga amb l’espanyolització. Navarra n’hi dóna? Conserva els furs. I així fins ara.
Potser a alguns de vostès, de petits, els van dir que tocar-se era pecat i -com que això mai és prou- també els van dir que si ho feien es tornarien cecs (que és tan fort com vagar per l’espai). Alguns de vostès van comprovar empíricament que no era cert. Alguns de vostès, que potser ja eren cecs, van pensar que tant per tant no hi tenien res a perdre (en conec un cas). Però el que és clar és que aquell missatge de por i d’aberració no va ser en va. Hi ha qui encara s’ho pensa, que és pecat. Hi ha qui no s’ha tret la culpa. Això és la feina ben feta. A poc a poc, però persistentment. Això és guanyar sense baixar de l’autocar.
