Publicitat
Publicitat

Psicologia de la llista civil

Entenc la cosa. És com si jo, que sóc una nova conversa del running, rebo una proposta de TV3 per fer un programa sobre això: el running. I jo dic que sí. I els corredors de tota la vida, els que fa anys que corren, troben que sóc una intrusa, una mediàtica, i que no hi ha dret que em donin el programa a mi i no a ells, que fa anys que es deixen les soles de les vambes en aquestes carreteres de Déu. Però els de la tele els diuen que ja ho entenen, però que només si faig jo el programa hi haurà audiència, i que necessitem l’audiència perquè si no ens cancel·laran el programa. I no tindrem programa. I que què prefereixen. Oh, xantatge.

El mateix passa amb la independència. Hi ha qui era indepe de tota la vida, de quan ser indepe no era fashion ni mainstream, i ara es troba que el que declararà la independència és un nou convers. Un que ni tan sols era indepe fa dos dies, quan ser indepe no estava ben vist. I ara que sí que està ben vist s’ho menjarà tot. Com aquella historieta de la parella que prova d’adormir el fill. La dona s’hi està dues hores. I res, el nen continua despert. Al final hi va l’home i en dos minuts l’adorm. Però llavors la dona diu: “Ep, que sóc jo la que ha batallat dues hores, abans”.

Nosaltres els civils som senzills. Desitgem i necessitem que els polítics independentistes s’entenguin. No suportem l’odi entre partits. De cap manera diem —com diuen ells— que no votaríem una llista on hi hagi Mas o on hi hagi Junqueras. El que volem és que estiguin ben avinguts per a aquest procés i després ja ho veurem. Cap independentista dirà que no a la independència (arriscant-se, així, a tres-cents anys més de colonialisme a Espanya) perquè en una llista hi hagi tal o qual polític que li cau malament. I si no és cert el que dic, potser no ens mereixem la independència. Que tot podria ser.