Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Quanta, quanta algaravia...

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va trepitjar aquestes terres de missió per predicar sobre els mals del sobiranisme. Aquest cop, però, l'estratègia emprada no va ser l'habitual. No ens va dir que independitzar-te d'Espanya et torna cec. Ens va dir que amb la nostra independència "Espanya no podria sobreviure dins de l'euro".

Ovaris! El nou gir resulta sorprenent. Per primer cop al govern del Regne, n'hi ha un que ens diu que si marxem els fotrem ben fotuts, en lloc de dir-nos, com fins ara, que si marxem ens farem fotre. (Perdonin l'ús reiterat i àdhuc inconstitucional del verb.) A mi em sembla una bona estratègia, perquè apel·la al sentiment de culpa, que és un sentiment que tens quan abandones un ex que t'estimava. Si et clava crits i t'adverteix que sola no faràs res de bo, del que tens ganes és de marxar corrents. Però si plora, suplica i et diu que sense tu no se'n sortirà, et mors de pena. Comences a pensar quina amiga no gaire lletja li podries presentar i li regales el pis. Dient-nos que si marxem Espanya sortirà de l'euro el que fa en Ruiz-Gallardón és posar els nens a favor seu. "Per culpa de la mama, ara serem pobres". De manera que tots els súbdits del Regne que encara no havien fet tuits insultants, finalment podran acusar algú (els catalans) de la ruïna d'Espanya. Serem una gran excusa als llibres d'història.

Com que a en Ruiz-Gallardón li ha tocat el paper de poli bo, m'imagino el neguit de l'Alícia Sánchez-Camacho. Ella, ara, haurà de fer una campanya electoral tremenda per advertir-nos que sense Espanya no en tindrem ni per a calçots. Però albiro que, mentrestant, en Ruiz-Gallardón insinuarà que s'hauria de revisar la sentència de l'Estatut i que s'hauria de poder parlar "sense tabús i de manera constructiva" del concert econòmic. Jo, si fos ella, m'aniria fent a la idea que potser em deixen en pilotes.