Misc 25/12/2013

Quina sort: l'Adrià Puntí ve a dinar a casa meva

El músic gironí comparteix moments d'intimitat i parla de Neil Young, Supertramp i el tabac

i
Empar Moliner
4 min
Empar Moliner no perd de vista els dits d'Adrià Puntí mentre el músic gironí toca al piano, i en exclusiva, una de les seves cançons.

BarcelonaTinc molta sort. Avui l'Adrià Puntí, un dels músics més importants del món, ve a dinar a casa meva. Tot va començar una nit de concert. L'Àlex Torío, el meu home, tocava al convent de Les Bernardes, a Salt, i entre el públic hi era ell. L'Àlex (que l'admira tant) li va dedicar una versió d' En Pepitu va de curt, i en acabat es van conèixer i van anar a sopar junts. Van enraonar molt de música. Aleshores l'Àlex em va trucar i me'l va posar al telèfon. Jo l'admiro molt. He plorat amb les seves cançons. I vam dir que un dia dinaríem. És avui. Hi ha sopa i conill amb herbes. I ampolles de bon vi. I un piano i una guitarra a punt, perquè hem dit que farem música. Quan veu les ampolles, en Puntí recita aquell fragment de Baudelaire: "Cal estar sempre embriacs, de vi, de poesia o de virtut".

Ensumo en Puntí i veig que s'ha afaitat amb Floid. "És la loció del meu pare", em diu. I, quan seiem, em comença a dibuixar. "Jo anava per dibuixant -fa-, però per culpa de la deficiència visual vaig desenvolupar les orelles. Als quatre anys ja feia filmines". Té moltes diòptries, però porta només una lent de contacte, perquè així pot "llegir amb l'altre ull". Amb un ull, doncs, hi veu de lluny i amb l'altre ull hi veu de prop. Aquests són els ulls del Puntí. Es mira els estalvis quan hi posem la cassola al damunt. "Fixa't si m'hi veig que em pensava que els estalvis eren un aperitiu. I he pensat: «Això ens hem de menjar?» El meu pare dibuixava molt bé". I penso, quan ho diu, que la portada de Maria és un dibuix del seu pare. I aleshores ens demana si el deixem fumar a dins de casa. De moment li dic que no.

I com que s'asseu al piano, parlem de les cançons d'ell que tant ens agraden. "Per fer un tema, no sòlut apuntar gaire res", comenta. El mètode. Té una melodia al cap durant dies i dies i dies i hi posa una lletra inventada, que no vol dir res. "Ous nials, anous pansides a mig fer, varius moscades...", canta. És la lletra d'un poema del llibre Incompletament Puntí. La cançó no l'havíem sentit mai. "És molt Jackson Browne", mormola. I com que de seguida la canto amb ell, somriu complagut perquè ja me l'he apresa. "És un hitasso ", diu. I té raó. " Solitud la vaig fer al revés. Primer era la lletra. Vaig trigar anys a fer-la. Em vaig inspirar en una dona que venia petards".

Parlem del devedé (aquest que es ven amb l'ARA). "Està gravat en directe de veritat. Perquè hi ha gent que grava i després va a l'estudi i ho retoca. Doncs no és directe! Que si n'estic content, del so? N'estic content perquè hi ha aquest punt impressionista, perquè a nivell català no s'ha fet una cosa així i... i si no em deixes fumar un cigarro a casa teva no cantarem més!" El tabac és l'únic vici d'en Puntí tot i que la llegenda l'associï a excessos i drogues. "Sóc molt hipocondríac. De vegades el tabac ja m'altera!"

La timidesa davant la càmera

Ara que el conec puc dir que quan veu una càmera (de tele o de fotos...) pateix molt i, per combatre la timidesa, actua de manera teatral, com si a partir del moment que la càmera s'encén ja res no fos de veritat. Això és el que fa que els entrevistadors s'hi enfrontin amb por i prejudicis. "La Bibiana Ballbè li va dir al Ferran Monegal, al Telemonegal, que jo estic malament de salut", comenta. Va ser arran d'una entrevista a TV3 en què ell, cansat de les preguntes de sempre sobre Umpa-pah, va contestar no gaire convencionalment. "Va, deixa'm fumar!" I cedeixo: "Coi, fuma! Però que sàpigues que quan va venir l'Iggy Pop no el vaig deixar!"

Rient, s'asseu al piano i inicia els acords de Love in mind. "T'agrada el Neil Young?", li pregunta l'Àlex. "M'agrada. Però també m'avorreix. M'agrada el cinisme que té. Sempre farà coses bones". "Sí, però tens algun dels discos dels últims quinze anys?" En Puntí riu. "Cap!" "Jo tampoc. Però els primers els tens tots, oi?" I en Puntí canta: " Woke up this morning... " Inventa trossos de lletra, com als concerts. La interpretació és d'una sinceritat visceral. Quan parlen de la mort de Bruce Berry tots dos a la vegada udolen: " Bruce Berry was a working man!!! "

"¿Et faria molt pal cantar una de les teves cançons?", li pregunto. "No, però m'agradaria fer-ne una de nova. El que passa és que en el fons totes són iguals". No és cert en el seu cas. En cada cançó hi ha un devessall de generós talent. Perquè sí, cantem El noi de la mare. El Puntí al piano i l'Àlex a la guitarra. La versió queda tan marranota i tendra que la gravo en una vella cinta de casset que conservo de l'època de reportera al carrer. Ara, mentre escric, la sento i se'm posa pell de gallina. No sé si podríem idear algun sistema perquè els lectors del diari poguessin sentir-la. Cridem, i això ens porta a parlar dels Beatles, de l'època aquella en què les fans, almenys, cridaven per músics com ells. "Heu sentit School de Supertramp? Hi ha un crit... És una de les coses que m'ha motivat a seguir endavant".

Això ens porta a parlar de la producció. "Jo si toco això -toca l'inici de Mirall capgirat, aquesta preciositat tan dramàtica- no necessito productor. Ja està fet". Li dono la raó. L'Àlex, però, replica: "Jo havia escoltat coses d'Umpa-pah, però de qui era fan és d'Adrià Puntí. Tenia el Triquiñuelas, La columna de Simeón, i em deia: «Que bo que és això de , però quina llàstima que estigui tocat tan reggae i tan eteri». I en aquest cas la producció te la vas haver de menjar!" Ell afirma. "La figura del productor era una mica fer de psicòleg... Et pot ajudar si estàs obcecat a posar un trombó aquí. I el productor pot trobar que el trombó hi queda com el cul, m'enteneu?" I com que gesticula, dret i vehement, diu: "Hosti! Semblo tu!" I riem.

stats